Ningú estava pre­pa­rat per un desen­llaç com el que es va viure dijous a l'OAKA. I és que, des que Xavi Pas­cual és el capatàs del Regal Barça, l'equip s'havia anat tei­xint una aurèola d'invul­ne­ra­bi­li­tat que escas­sos cops ha estat con­tra­dita pels rivals. El Panat­hi­naikòs d'Obra­do­vic, però, l'ha aga­fat amb el peu can­viat i ha sabut traçar una estratègia glo­bal –la tàctica dins el 28x15 i la men­tal–, que ha enviat a la lona el campió. Amb uns quants mati­sos en la forma, s'hi dibuixa un cert paral·lelisme (amb inter­canvi de papers, això sí) amb el que els blau­grana van fer amb el Basko­nia fa tot just dos anys.

Que el Barça no pugui repe­tir l'Euro­lliga al Sant Jordi és més una decepció que un fracàs. Treure la des­tral menys­te­nint tot el poten­cial de la plan­ti­lla i sug­ge­rint un sac­seig de peces aquest estiu per aquesta eli­mi­nació és una absur­di­tat tan gran com les veus que ara pre­di­quen la rei­vin­di­cació de l'absent (Mickeal). Qui el tro­bava a fal­tar fa dues set­ma­nes, amb la sèrie a punt de començar? No s'ha de ser hipòcrita ni excu­sista. El Barça té una plan­ti­lla des­co­mu­nal, la millor d'Europa, i, si no ha repe­tit títol, ha estat perquè s'ha enre­dat en un fan­gar pastós, el grec. I quasi s'hi ha posat tot sol. Els àrbi­tres la van ves­sar en el segon par­tit –con­cert de xiu­let en el ter­cer quart, amb tècnica a Navarro inclosa–, però Pas­cual con­ti­nu­ava asse­gu­rant dijous a la nit que això «havia mar­cat la sèrie». I pot­ser ho ha fet, però no apel·lant a la via del roba­tori, secun­dada per massa gent de l'entorn. El tècnic va apun­tar rei­te­ra­da­ment a l'arbi­tratge en els últims dies i va fer l'efecte que tot­hom el seguia, els juga­dors més pen­dents del xiu­let que del joc –Navarro, poc res­pec­tat i superat per la defensa verda, el que més– i alguns mit­jans, foca­lit­zant vídeos en una seqüència d'hipotètics errors dels col·legi­ats. Res, abso­lu­ta­ment res, de bàsquet i dels mèrits del Panat­hi­naikòs, de les tram­pes defen­si­ves d'Obra­do­vic o de la imper­me­a­bi­li­tat en la pin­tura dels verds, cosa que va cas­ti­gar molt el joc inte­rior blau­grana. Així, quan no pots ni uti­lit­zar la boira arbi­tral per tapar la falta de recur­sos o de cla­ri­vidència pun­tual per fre­nar l'adver­sari com es va veure en el quart par­tit, apa­reix la rea­li­tat. Per crua que sigui. El Panat­hi­naikòs ha estat qui ha por­tat el tempo en tots els enfron­ta­ments –també en el pri­mer, gua­nyat pel Barça– i els blau­grana prou han fet anant a remolc.

Per molta sen­sació d'ocasió per­duda que floti en l'ambi­ent –i més que ho farà a mesura que s'acosti la final a qua­tre–, lamen­tar-se ser­veix de tan poc com haver bus­cat excu­ses durant la sèrie que no ana­ven enlloc. D'això, també se n'aprèn. Però no cal per­dre tam­poc la pers­pec­tiva ja que si es gua­nya l'ACB, el curs tor­narà a ser extra­or­di­nari.