Cal admetre que, quan Raúl va anunciar el seu fitxatge per dos anys i cinc milions d'euros pel Schalke 04, a qui més qui menys se li va activar un sentiment d'incredulitat. «Què se li ha perdut a la freda Gelsenkirchen, a l'oest d'Alemanya, i en un club que no obté el títol de lliga des de fa mig segle?», pensàvem la majoria. De l'elit europea, del seu Madrid, a una entitat més modesta i a una afició i uns hàbits totalment nous. Era un començar de zero als 33 anys. Un repte que, més enllà de buscar títols (que també), li demostraria si la seva flama futbolística continuava tan viva com ell intuïa, jugant cada setmana i fugint dels debats que atiava l'entorn blanc sobre la conveniència de la seva titularitat. Sí, el mateix entorn que, en un exercici habitual d'hipocresia, ara ha canviat els dards enverinats per una cascada d'elogis.

La decisió de Raúl de marxar a Alemanya demostra valentia i una passió pel futbol similar a la del seu amic i abans rival esportiu Pep Guardiola. Amb un palmarès descomunal –tots els títols possibles amb el Madrid, excepte la copa– i molts sostres històrics individuals, el punta tenia a priori més a perdre que a guanyar amb aquesta aventura. Però, com en la majoria de coses que es fan en la vida, el convenciment no garanteix res, però és un ingredient indispensable per traçar el camí correcte. Un camí que, en termes generalistes, s'hauria adreçat a destinacions més exòtiques com l'MLS als Estats Units o a les lligues del golf Pèrsic. Aquesta última precisament ha estat l'elecció d'un altre històric de la lliga com Fran Yeste. L'extrem va tancar una etapa d'onze anys a l'Athletic per emprendre rumb a l'Al Wasl de Dubai. El temptaven l'Olympiacòs de Valverde i equips de la lliga espanyola com el Getafe o el Deportivo, però el mag de Basauri, als 31 anys i sense cap títol en el seu palmarès, ha preferit agafar-se el futbol pacientment, entrenant-se un parell d'horetes a les tardes i actuant en una competició de tercer nivell. Això sí, amb les butxaques plenes. No li cal fer res de l'altre món perquè la seva qualitat ja el fa sobresortir –ha fet 8 gols en 14 partits– en un equip nodrit majoritàriament d'elements del país i, fins ara, té els xeics embogits amb el seu futbol. Lluny del lideratge, l'Al Wasl no té cap possibilitat d'aconseguir el títol.

Al Schalke, són conscients que no guanyaran la lliga, però ja són a les semifinals de la Champions i a la final de copa. I, en els dos casos, els gols de Raúl –n'ha fet 18 en 44 partits en totes les competicions– han estat bàsics per arribar fins aquí i l'afició ja el considera un déu. El de San Cristóbal de Los Ángeles és feliç. I Yeste, també. Dues maneres de fruir del futbol, dues maneres de buscar nous aires fugint del seu club de sempre.