El percentatge de socis del Futbol Club Barcelona que hagin fet filosofia i lletres i que a les 3 d'aquesta tarda siguin a l'assemblea de compromissaris deu ser tan baix que no ha d'estranyar a ningú que el sentit del vot majoritari es fonamenti en l'experiència. Recent, és clar; perquè la dialèctica històrica queda lluny i el futur es veu amb un mal d'ull que espanta.

Així, la injecció de capital de la Qatar Fundation ho té tot de cara per ser ratificada sense problemes; i no pas com un mal menor, sinó amb el convenciment del soci que, en el món on vivim, abans que no peti tot plegat, val més fer córrer els diners per la gespa que no pas tornar a la insignificança.

Si hem arribat on som –“qui ens ho havia de dir!”, es deu dir aquell soci– és perquè allò que som val tots els cèntims que a un règim ric i dubtós li convé pagar per rentar-se les vergonyes. No en dubtéssim pas: si Qatar inverteix és perquè li interessa presentar-se associat a allò que significa ser del Barça. I com que l'experiència recent ens ensenya que, allí on governa la cobdícia del capital, no hi val altra justícia que la intel·ligència, és més sensat aprofitar-se'n que no pas sucumbir al desastre. O és que tots aquests organismes internacionals que ara ens aplaudeixen van negar un règim que ens anorreava i ens extingia? Més aviat al contrari.

No ens enganyéssim pas, tampoc: és la tossuderia de persistir, de mantenir una manera de ser a pesar dels embats de la història, allò que val tots els diners del món, allò que mou milions de persones a identificar-se amb un club que ja és més que nostre.

Per això tots aquells que representen més que un club renoven cada any el compromís d'aprofitar les debilitats del monstre per perpetuar-nos sense trencadissa ni cridòria; i precisament per això el públic del Camp Nou és com és i qualsevol pretensió de canviar-lo no és filosofar, sinó bogeria.