En els darrers quatre dies he vist o sentit informacions que feien referència a un lloc místic, misteriós, allunyat, amb pinta de fer-hi fred a l'hivern: l'illa de Man, una petita illa del mar d'Irlanda situada entre Irlanda i Gran Bretanya. És petita, amb 53 quilòmetres de llarg i 21 d'ample i té govern autònom propi, tot i que depèn de la corona britànica. Era, ja fa molts anys, l'escenari d'una de les proves més polèmiques del mundial de motociclisme, la Tourist Trophy, que es continua fent però al marge del certamen. Es veu que, tal com passava a Montjuïc, la seguretat no era la més idònia i la federació internacional va decidir prohibir les curses en aquest indret després de moltes estimbades. Tot i això, des de fa cent anys, la Tourist Trophy és una cita tan històrica com perillosa que es corre cada mes de juny i que ha comptat amb pilots històrics com ara els germans Dunlop, Joey i Robert, Steve Hislop, David Jefferies i l'italià Giacomo Agostini. Té els seus orígens en el fet que a Anglaterra, al principi del segle XX, es van prohibir les curses de motocicleta al carrer. Però a l'illa de Man eren legals i d'aquesta manera es va començar a forjar la llegenda. Pel que fa al mundial, es va disputar entre el 1949 i el 1976, quan va ser substituït per raons de seguretat. Prop d'uns 170 pilots hi han perdut la vida durant la disputa de la Tourist Trophy i la federació espanyola va prohibir als seus pilots disputar cap prova en aquesta illa.

Doncs bé, resulta que Marc Cavendish, el brillant vencedor del mundial de ruta de ciclisme ahir a Dinamarca i que és un esprintador pur i dur, va néixer a l'illa de Man. En deu ser, per tant, l'esportista o un dels seus esportistes més famosos i no seria gens estrany que en el futur li dediquessin un carrer i una plaça. Cavendish no es un virtuós en les grans voltes de tres setmanes, tot i que es va endur el mallot de la regularitat tant en la Vuelta a Espanya del 2010 com en el Tour de França del 2011, però té un ampli palmarès com a velocista i en qualsevol arribada multitudinària pot obtenir la victòria. En el seu currículum destaquen vint triomfs d'etapa en el Tour de França, que aviat està dit. A més, s'entrena sovint a Girona buscant el bon temps, com tants altres ciclistes d'elit que volten per Catalunya buscant calor i claror.

L'altra referència setmanal a l'illa britànica la vaig trobar en el lloc web de la federació catalana de dards, que la setmana passada va estar d'enhorabona pel recent reconeixement internacional. Resulta que en el mundial de l'especialitat, Catalunya va quedar enquadrada en el mateix grup que l'illa de Man. És de coneixement públic la tradició dels dards als pubs britànics, però mai no hauria imaginat que l'illa de Man disposés de federació pròpia. La meva més sincera enhorabona tant als de la federació catalana com als de l'illa de Man. No tothom ha de ser addicte al motor encara que en aquell indret inhòspit en sigui l'esport nacional. Des del punt de vista català, una nova federació reconeguda és sempre un motiu d'alegria i satisfacció i encara que sigui en esports generalment minoritaris paga la pena seguir perseverant per obtenir nous triomfs parcials en una cursa que és llarga i feixuga.

Potser ara a l'illa de Man hi sortiran, emmirallats pel gran èxit de Cavendish i com acostuma a passar amb els esclats individuals, força més ciclistes voldran emular les seves gestes. Que tinguin sort. Amb els de les motos per allí tombant, jo a l'illa de Man no jugaria amb foc.