L'estiu del 2010 el Barça va pagar 40 milions d'euros al València a canvi de David Villa. Fa pocs mesos, en va invertir 26 –més 12 de variables que probablement haurà d'abonar en un futur– perquè l'Udinese deixés anar Alexis Sánchez. Ara mateix, ni l'un ni l'altre podrien considerar-se indiscutibles en una davantera en què la figura de Leo Messi és l'única que no es toca. A ells, el que els toca és guanyar-se el lloc competint amb Pedro, Cuenca, i fins i tot amb Thiago, que dimecres a San Siro va excel·lir jugant a la banda dreta. En altres èpoques, haver gastat 80 milions d'euros en dos jugadors que no porten precisament la batuta, que no marquen una diferència abismal respecte a la resta de companys, s'hauria considerat una errada històrica. Eren anys en què l'afició esperava ansiosa l'arribada d'un crack que carregués tot l'equip a les espatlles. Però ara són altres temps. Temps en què el Barça té la millor plantilla del món, un grup compacte, una vintena de jugadors de primeríssim nivell que en bona mesura han sorgit del planter. I en aquestes circumstàncies, a vegades les comparacions poden resultar fins i tot doloroses. Com en el cas de Villa. És la proximitat de Leo Messi, el millor jugador del món i qui sap si un dels millors de la història del futbol, el que li impedeix jugar com a 9, en la que sempre havia estat la seva posició natural. És la connexió gairebé telepàtica que jugadors com Xavi, Iniesta, Busquets i Thiago mostren en la circulació de la pilota, una cosa que al Barça s'ensenya des de la infància, la que a vegades transmet la sensació que l'asturià no combina amb la mateixa velocitat. I és el fet que el Barça jugui tant per dins, que sigui tan poderós entrant pel centre de l'atac, el que fa que molts cops ell tingui poca participació a la banda i quedi relegat a un paper ben diferent al que tenia quan era el jugador franquícia del València. “Seria un neci si em queixés de no jugar tenint Busquets, Xavi i Iniesta al davant”, va arribar a reconèixer Javier Mascherano la temporada passada. A Villa també li ha tocat conviure amb aquest escenari des que va arribar al Barça, i el seu rendiment sempre s'ha mantingut constant, tot i que en certes èpoques hagi estat desafortunat en la rematada final o s'hagin trobat a faltar els seus gols. Pocs jugadors serien capaços d'aguantar aquesta pressió, la d'intentar estar al mateix nivell d'uns companys que són, indiscutiblement, els millors del món en les seves posicions. La mateixa feina que espera a Alexis Sánchez un cop recuperat de la inoportuna lesió de principi de temporada.

El que el Barça va comprar amb els 80 milions de Villa i d'Alexis, i també amb els 40 de Cesc Fàbregas, va ser competència. Si alguna cosa ha millorat Guardiola respecte a aquella primera temporada del triplet que llavors semblava insuperable, ha estat l'amplitud de la plantilla, una virtut fonamental per plantar cara en tots els fronts. Llavors s'havia trobat un equip fet, però de mica en mica ha anat ajuntant noves peces, la majoria polivalents, i ara mateix entrar en l'onze titular és més difícil que mai. En canvi, cada vegada sembla més fàcil sobreposar-se a absències com les d'Iniesta, Puyol, Piqué, Cesc o Pedro, que fa anys haurien estat realment traumàtiques, però que en els últims mesos s'han gestionat sense gaires angoixes. Aquesta tranquil·litat la proporcionen els fitxatges dels últims estius. I té el seu preu.