Per molt que els deliris, al Madrid, els facin alimentar la idea que la copa s'ha convertit de cop i volta en un torneig fastuós i de prestigi mundial, la realitat dista molt d'aquesta idea prescrita per Florentino i els seus vassalls. I, si no, que facin una reflexió de perquè han estat 18 anys sense guanyar-la i que equips com l'Alcorcón o el Real Unión d'Irun els han ridiculitzat. Com també li ha passat algun cop al Barça, que és el que més vegades l'ha guanyada.

L'expectació generada per la final de l'abril passat entre els dos grans a València o la final del 2009, també a Mestalla, entre el Barça i el Bilbao han distorsionat el declivi continuat que està tenint aquesta competició. La que hauria de ser la competició dels petits i que en realitat està feta a mida per tal que els equips punters no tinguin ensurts en les primeres eliminatòries. I, si han tingut accidents com els abans esmentats, han estat per pura apatia, no pas perquè el sistema de competició ho hagi propiciat. L'atractiu del no-retorn, del tot o res, perd qualsevol incentiu si, en partits contra equips de 2a divisió B o tercera, els equips de la Lliga de Futbol Professional tenen un partit de tornada a casa per corregir les possibles avaries de l'anada, potser per haver estat massa agosarats a l'hora de reservar pals de paller. No em serveixen els últims exemples amb les eliminacions recents de l'Atlético de Madrid o del Vila-real perquè, en el primer cas, era obvi que la plantilla estava fent el llit al tècnic i, en el segon, la situació era tres quarts del mateix. Estem caminant en l'actualitat cap a un model que promou el menfotisme –si s'arriba lluny, fantàstic; si no, no passa res, ja que és un torneig menor i així s'admet públicament– i en què els equips modestos el que volen és que els en toqui un de gran, però bàsicament per fer caixa i tapar forats. En tot cas, ara una eliminatòria així –les televisions opten per programar aquests partits molt tard, al vespre– tampoc injecta tan capital com anys enrere. L'aspecte esportiu, però, és secundari. O terciari. Sense anar més lluny, en un grapat de partits de l'eliminatòria de setzens, els camps presentaven un aspecte deplorable, amb entrades escarransides i cap passió per impulsar els seus a passar l'eliminatòria. Res a veure amb altres països, com és el cas de França, Alemanya o, sobretot, Anglaterra. Una copa, aquesta última, que disputen més de 700 equips –fins i tot els més modestos– i que es juga a partit únic fins a la final, que sempre és a la mateixa seu, a Wembley. Aquí, per les vicissituds pròpies de l'Estat espanyol, arrelar-hi aquest últim aspecte sembla utòpic perquè mai trobaria la unanimitat dels clubs. Ara bé, importar la resta del model anglès, a banda d'alleugerir el calendari –i no és pas poc–, obligaria tothom a no escatimar esforços a l'hora d'afrontar eliminatòries i, de retruc, estalviaria partits indignes com el Barça-Hospitalet (9-0) del dijous passat, potser productiu per a la formació dels joves valors blaugrana, però insuls per algú que busqui en la copa un al·licient competitiu per seguir-la de prop.

El problema més greu és que això ja fa temps que és constatable i que ningú –ni els clubs de nivell ni la federació espanyola– fan cap pas per promoure els canvis a curt termini. Dóna la sensació que ja els està bé veure com una competició amb més d'un segle d'existència va defallint, víctima d'un model arcaic, ancorat al segle XX. Que mirin al seu voltant, les millors lligues europees. L'atractiu d'una competició que es fa dir del KO és que equips com el Barça, el Madrid o el València es vegin obligats a jugar-se la vida sense xarxa, des del primer partit. Amb el format actual, l'interès general neix a partir de les semifinals. I encara.