Ara que les curses de fons, com maratons i mitges maratons, proliferen a la geografia catalana i en aquestes setmanes en què es disputen les de més prestigi i participació, és un bon moment per recordar la figura de l'home que ho va engegar tot, Ramon Oliu. A finals dels anys setanta, aquest científic va portar a Catalunya la bogeria per les curses de fons que l'havia enganxat als Estats Units, on va començar a córrer amb 48 anys. Oliu va impulsar la participació dels equips catalans a la Meca de les maratons, la de Nova York els anys 1977 i 1978 i el 1978 tot es va concretar amb la cursa de Cantonigròs, el seu poble natal, i l'organització a Palafrugell de la primera Marathon Catalunya, que anys després es traslladaria a Barcelona i que avui s'ha convertit en una de les millors del Vell Continent.

Tot el que pensava i sabia Ramon Oliu de les curses de fons, de com preparar-les mentalment i física ho va posar a l'abast de tothom en un llibre: L'essència del córrer. Vist amb els ulls d'aquest segle XXI de la tecnologia, l'obra d'Oliu està superada en molts aspectes, però no en el que potser és el més important: l'estima que sentia pel simple fet de córrer. El llibre explica com cal entrenar-se per afrontar una marató, un fet totalment nou el 1979, quan es va editar el llibre i més encara fent-ho en català. I ho va fer sense el que ell anomena qualificacions: “Aquest tema és el més curt, ja que les meves credencials s'aproximen a zero. Les meves experiències en el córrer, per altra banda, poden ésser només curiositats turístiques.”

Cada capítol del llibre té una frase de persones conegudes o anònimes que introdueixen el que explica sobre les raons i efectes del córrer, el lloc per córrer, l'efecte del temps, el calçat, els tipus d'entrenament, l'estil o el fet d'aprimar-se corrent. N'hi ha una de bàsica: “Sigui quin sigui el lloc on sou, hi ha un lloc per córrer.”