L'última jornada de la primera divisió de futbol ha deixat un pòsit d'emocions difícilment igualable, amb gols al límit del temps que generaven un efecte dominó al voltant del destí de diversos equips. Al final i, sobretot per part dels que han estat engolits per la tragèdia, s'apel·la sense pudor a la sospita. A accions, reaccions, actituds o motivacions que s'hagin donat a la gespa i que hagin pogut incidir indirectament sobre ells. Segurament, no van desencaminats –per ser molt mal pensat, només cal veure el desenllaç en una lliga que presumeix de ser exemple, la Premier–, però la dificultat de localitzar proves palpables fan que eradicar-ho sigui un objectiu gairebé utòpic.

Dins la bogeria col·lectiva viscuda arreu, el detall d'un gol en fora de joc que envia, ja al límit del temps, el Vila-real a segona A i manté el Rayo Vallecano en l'elit. Déu n'hi doret. Repasso tota la premsa especialitzada, i amb prou feines se'n parla. L'èpica ven més. Que Tamudo i un company seu estiguessin clarament en posició il·legal en una acció clau sembla irrellevant, com també ho és el fet que el gros d'aficionats locals van envair el camp en un gest de pressió a l'àrbitre més vell que l'anar a peu. I, tot sigui dit, més propi de la tercera que d'un partit de la Lliga de Futbol Professional, la que s'autoanomena millor competició d'Europa (?). Undiano Mallenco és un àrbitre de dubtosa reputació, però d'estatus internacional. És obvi que no n'hi va haver prou, com tampoc potser se'n faria prou amb els cinc col·legiats que la UEFA reparteix pel camp en els torneigs europeus. Tots són humans i, com a tals, es poden equivocar, sigui en la primera jornada o en l'última. Per això s'ha de vetllar perquè aquests errors es minimitzin, i aquí és quan es fa necessària l'aplicació de la tecnologia. El prisma objectiu, sense cap mena de pressió de l'entorn ni de cap tipus d'emoció.

Alguns diran que el futbol perdria el factor humà, la seva salsa. Però, és aquest col·lectiu falsament purista el que la majoria de vegades carrega contra els errors arbitrals i disfruta fent safareig amb la polèmica de torn. No és el camí que hauria de seguir l'esport més popular del món. I ho veig emparant-me en les experiències aplicades recentment al tennis o al bàsquet. No s'abusa de l'ús de les tecnologies, però sí que en situacions conflictives –en especial, finals ajustats–, se'n fa ús. Sense anar més lluny, diumenge, en la final de l'Eurolliga es va anul·lar una cistella al límit de la mitja part a Xved que hauria suposat un 36-20 en l'electrònic. L'instant replay va demostrar que era fora de temps. Sé que és un sil·logisme demagògic i tret de context, però els dos punts haurien tingut un gran pes en el tram final, ja que no s'ha d'oblidar que el CSKA va claudicar per un sol punt. Les dimensions dels camps de futbol ho fan tot més complicat, però és aquí on haurien de tenir un pes important els quarts o els sisens àrbitres en cites internacionals, que haurien de revisar els vídeos i donar validesa o no a l'acció de torn. I això, tampoc incidiria en el desenvolupament del joc perquè les interrupcions, i més en partits decisius, són constants.

A la FIFA, ens conservador i de caire excessivament burocràtic, li ha costat fer el pas, però ja ho comença a veure clar. Sense anar més lluny, i segons el rotatiu britànic The Guardian, ja provarà sistemes per determinar si la pilota entra o no. Ho farà aquest mes en dos partits de la lliga danesa i també en la final de la Hampshire FA Senior Cup. També ho podria provar en alguns partits a Anglaterra. La intenció és calibrar-ne les conclusions en la Internacional Football Association Board del 2 de juliol i decidir si s'aplica o es descarta. Un vistiplau seria el primer pas perquè el futbol perdés quota d'atzar o incapacitat perquè l'ull humà no arriba a tot, i guanyés en justícia. Perquè, per damunt de to, venci o triomfi el que més ho mereixi.