Ja li asseguro, senyora presidenta, que la xiulada se sentirà, que d'estelades n'hi haurà, que d'al·legories paquidèrmiques se'n veuran. Però això ha deixat de ser el més important. Tampoc ho són les seves intencions. Tant se val si dimarts s'ho va fer preguntar. O si els budells li feien rum-rum després d'haver llegit el seu diari de capçalera. O si volia posar contra les cordes l'ala maricomplejines del seu partit, que controla el govern on voldria ser i no la volen.

Tot això, que ha omplert fulls de paper i hores de xerraires, sent rellevant, ha passat a un segon pla davant la seva il·lustrada autojustificació de dimecres. Quan es necessita un argument per defensar la pròpia llibertat d'expressió és que s'estan amagant pulsions inconfessables sota aquest vestit de llibertat. “Què passaria si en la final del campionat de Catalunya sonen Els segadors i hi ha una xiulada monumental?” Aquesta pregunta la delata, senyora presidenta.

Potser no ha entès res, potser no ho vol entendre o potser –encara pitjor– ho ha entès tot i es fa l'orni. A ningú no li agrada que no respectin els seus símbols. Però si passa una vegada sí i l'altra també, l'actitud intel·ligent és preguntar-se per què. En aquesta hipotètica final del campionat de Catalunya, la senyora presidenta sap que a menys que no infiltrés a les grades uns centenars de sicaris seus disposats a fer gresca a canvi del viatge en autocar i un parell d'entrepans, no es xiularia Els segadors ni la presència dels símbols catalans. Perquè aquests símbols són un paraigua sota el qual es pot sentir còmode la pràctica totalitat de la ciutadania de Catalunya. Els catalans que xiularien serien si fa o no fa els mateixos que demanen l'ensenyament en espanyol, és a dir, un percentatge d'un zero, una coma, uns quant zeros més i un 1 al final.

I ara arribem, senyora presidenta, al moll de l'os. Al Calderón aquest vespre hi haurà una majoria de ciutadans bascos i catalans. I xiularan, aproximadament en la mateixa proporció. No serà per diners, perquè els bascos ja els tenen i nosaltres, no. Alguns protestaran perquè no es consideren espanyols. D'altres, molts, perquè tot i no formular objeccions essencialistes, no se senten defensats ni protegits pels símbols espanyols i per qui en fa ostentació. En el fons, vostè i els seus tenen raó. Espanya s'ha trencat. L'han trencat vostè, senyora presidenta, i els seus acòlits que no admeten la diferència, la discrepància, la personalitat històrica dels pobles. En massa gent que es va quedar a mig camí en el trànsit de la dictadura al marc de llibertats, els tics totalitaris –xiulen?, doncs el partit no es jugarà– suren per sobre dels principis democràtics. Senyora presidenta, la veig espantada. I l'entenc. Perquè crec que no es fa l'orni. Ho ha entès tot perfectament, i ha de ser dur per a algú amb aquest grau de convicció democràtica assimilar que el seu model d'estat ja no pot ser compartit i acceptat. Únicament pot ser imposat.