Una nota de premsa del Prokom polonès em va fer ballar el cap ahir al matí. El perenne campió polonès va anunciar el fitxatge de Kestutis Kemzura, seleccionador lituà des del 2009. I és que això, que a Europa és el pa de cada dia –compaginar un club de primer nivell amb una selecció, com ho fa David Blatt (Maccabi i Rússia) i Simone Pianigiani (Montepaschi i ara Fenerbahçe i Itàlia)–, continua estant vetat per l'ACB. No és ni lògic ni comprensible que se sigui tan rígid, ja que al contrari que en futbol, tots els partits internacionals es concentren a l'estiu, mai de l'octubre al juny. Ha quedat més que demostrada l'absurditat de la norma mil cops, però la lliga –o, el que és mateix, els mateixos clubs– no s'han decidit mai a fer un pas endavant necessari per extingir-la i que, llavors, cadascú decideixi per lliure. De fet, el surrealisme és tal que Sergio Scariolo, seleccionador espanyol, no ha tingut problema per compaginar aquest càrrec amb el de tècnic del Khimki, i ara del Milà.

I, per acabar-ho d'adobar, l'Unicaja ha demostrat que tota llei agafada amb pinces té buits legals. Ho va fer el 2008 amb Aíto –va dirigir Espanya en els Jocs de Pequín, amb un acord verbal amb el club andalús i després de la cita va signar– i ara, quatre anys després i veient la passivitat de tots, ho ha repetit amb Jasmin Repesa, actual seleccionador croat. El tècnic ja ha estat anunciat pel president malagueny –acord per un sol any–, però no té previst signar el contracte fins al 15 de setembre. Per què? Perquè mentrestant prepara amb Croàcia el preeuropeu. La situació pot vorejar l'esperpent l'estiu vinent: acaba contracte amb l'Unicaja, en pot signar un altre de nou amb la federació del seu país per dirigir l'europeu i, posteriorment, tornar a signar-ne un altre amb l'entitat de Los Guindos. I, a tot això, l'ACB no hi pot fer res perquè, si bé se'n rifa l'esperit, no vulnera la norma. Textualment, exposa: “Un entrenador amb llicència ACB no pot tenir compromisos amb cap federació.” I l'Unicaja ho ha respectat escrupolosament. Pitjor és el cas que ha viscut (i viu) la selecció espanyola sub-18. Des de diumenge, el grup ja està concentrat preparant l'europeu, però encara no hi ha confirmació sobre qui s'asseurà a la banqueta en el campionat. L'escollit era –i continua sent– Jaume Ponsarnau, però l'ACB no li va donar autorització per fer-ho apel·lant a la incompatibilitat de càrrecs. Amb la llei a la mà no hi ha dubtes, però en aquest cas encara s'entén menys perquè es tracta d'una categoria inferior i no hi ha possibilitat d'afavorir el propi club –en aquest cas, el Manresa–; les convocatòries ja arriben bones i fetes per part de la FEB. Què hauria de fer el de Tàrrega? Rescindir l'acord amb l'Assignia, firmar per la FEB i després, tornar a comprometre's amb els del Bages? Fer una martingala com l'Unicaja amb Repesa i després fer veure tots que aquí no ha passat res?

Privar un tècnic qualificat com Ponsarnau de treballar amb els sub-18 pel sol fet de dirigir un equip d'ACB és una animalada. Els millors de la categoria, alguns ja presents en equips capdavanters o no tan capdavanters, no celebrarien que la qualitat del treball a l'estiu fos garantit? Ja fa dies que la federació va instar l'ACB a reconsiderar la seva posició i l'única manera de revocar-ho és a través de l'assemblea, que és avui. Els clubs ho tenien en el punt de mira –de fet, la FEB encara espera Ponsarnau; si no anomenarà Jesús Sala, que dirigeix ara la concentració–, però qui sap si ara no ho aparcaran tenint en compte l'incendi que hi ha instal·lat en l'ACB amb la possibilitat de reduir la competició a 16 equips, i que s'atia cada hora que passa. Ara bé, l'ACB, que ha exhibit un aire modern sempre que ha pogut i ha estat, en molts casos, referent entre les lligues europees, no pot mantenir aquesta norma excloent i injusta per als tècnics més reconeguts. Per a ells, no és just.