Des de ben petit, el Tour m'ha generat una atracció especial. Cita obligada de les tardes de juliol, l'espectacle ofert per uns herois sobre una bicicleta durant tres setmanes, i dia rere dia, era impactant, digne d'admiració. A les terribles rampes de Luz Ardiden, vaig poder viure in situ el 2003 una de les exhibicions d'un Armstrong majestuós que, després de caure en plena ascensió, va aniquilar tots els rivals amb la seva potència i pedaleig àgil. Era tan evident tota la seva superioritat com el fet que, més enllà dels vint primers, la resta s'agafaven l'etapa com una transició, reservant energies per buscar fortuna en altres ocasions.

A ningú se li escapava –ni a mi, en plena edat de la innocència– que acumular quilometres i escalar monstres pirenaics i alpins una jornada sí i l'altra també no es podia fer amb massatges i plats d'espaguetis i carn a la planxa. Ara bé, qualsevol mística queda enterrada amb tot el que ha derivat de les investigacions, positius, xarxes de negoci destapades i confessions que s'han anat succeint en els darrers anys. Res, absolutament ni un pam de net, i la desil·lusió de veure que tot el que hem viscut i fruït els últims temps a la carretera era mentida. La gran mentida. I la caiguda de l'altar del mite Armstrong –no ho oblidem, l'únic capaç de guanyar set Tours– no ha de servir de cortina de fum per tapar la resta. Sovint es va cometent l'error, malauradament molts cops de manera conscient, d'acarnissar-se amb un fet per obviar tot el que ho envolta. Ahir, no es va tardar a qualificar de “justícia” totes les conseqüències que es poden derivar si se'l desposseïx de les victòries i a buscar reaccions de rivals com ara Ullrich o Escartín. Cap d'ells, però, va qüestionar els títols del nord-americà i tots van apel·lar a no remenar el passat ni a canviar resultats. Lògic, si es té en compte que la majoria d'integrants dels podis o del top ten en les últimes quinze edicions del Tour estan esquitxats per l'ombra del dopatge. Ja sigui per estar relacionats en el cas Festina o en l'operació Port (Virenque, Beloki o Mancebo); per haver confessat prendre EPO (Zulle i Dufaux); perquè els van enxampar i van donar positiu (Basso, Moreau), o al final van decidir confessar (Ullrich); per haver estat relacionats amb metges com Eufemiano Fuentes i Ferrari (Escartín); per haver estat relacionats amb el tràfic de substàncies (Rumsas) o per haver-se fet autotransfusions. I aquí també s'hi poden incloure ciclistes en actiu com ara Valverde, sancionat dos anys per dopatge, i Contador, que ja va perdre un Tour (2010), després del positiu en consumir un famós filet contaminat. I a ells dos, sobretot a territori estatal, no se'ls ha fustigat mai amb tanta brutalitat. És més, en el cas de Contador, integrant del club de protegits de l'esport espanyol amb Pau Gasol, Rafa Nadal i Fernando Alonso, s'ha girat full. Com si aquí no hagués passat res.

I això només és la punta de l'iceberg, perquè aquests ciclistes, els capdavanters, són els que passen més controls i estan collats de més a prop. El problema és que la trampa sempre va alguna passa més endavant que la llei i el que ara es pot detectar en el seu moment era impossible. No hi havia mecanismes per fer-ho. Potser tampoc ens estranyarà si, cap al 2020 –o abans i tot, qui sap–, la victòria de Wiggins o el segon lloc de Froome en el Tour d'enguany tenen un asterisc, també. Cada dia que passa entenc més tota la passivitat i el conformisme dels ciclistes actuals que van vuitens o desens de la general. Ja els va bé estar allà; no els assetgen tant i, veient el que s'està destapant ara de l'última dècada, qui sap si els apareix algun regal d'aquí a uns anys. El 2000 –segon Tour d'Armstrong–, per posar un exemple, cap dels deu primers està ara lliure de pecat. Esgarrifós. Tant, com quan mirem enrere d'aquí a 30 anys i veiem que les imatges no es corresponen amb els resultats ja modificats. Efectes de la putrefacció.