El bon aficionat de l'Espanyol no haurà oblidat el 8 d'agost del 2011. Aquell dia, a Tarragona, no només es va golejar el Barça en la final de la copa Catalunya (3-0), sinó que es va descobrir el que presumiblement era un killer de futur. Es tractava de Thievy Bifouma, que aquella nit va trinxar els blaugrana amb tres gols, cosa que li va valer la seva estona de cel. Tants jocs de paraules es van fer amb el seu nom com efecte gasosa ha anat tenint la seva incidència en els plans de Pochettino. Ara, un any i poc després, s'ha hagut de buscar la vida lluny del club blanc-i-blau. Ha marxat cedit a Las Palmas (2a divisió A), com també ho han fet aquest estiu altres peces del planter com Amat (Rayo Vallecano) i Javi Márquez (Mallorca). Aquest últim, traspassat després de no entrar en cap convocatòria en tot el tram final del curs passat, sense que ningú donés una explicació convincent. Deien que no estava recuperat de la lesió, un extrem que el migcampista sempre va negar.

He agafat aquests exemples per exposar tot el desconcert que em genera el que està passant en els últims temps a Cornellà-el Prat. No hi entenc res. Els constants cops de volant, emparats en el pèssim estat de tresoreria –una realitat que l'entitat ha utilitzat sempre de la manera que li ha convingut–, mostren falta de previsió i d'un projecte a mitjà termini. Perquè... realment, què vol ser l'Espanyol? Un club que aposta amb decisió per la gent de casa i ho complementa amb elements de fora o un en què tot, absolutament tot, està en venda? Ningú no ho sap. Sí, és cert que des que Pochettino és tècnic, han debutat més de 20 jugadors formats en el futbol de base. Però apostar pel planter no significa batre el rècord mundial de debutants, sinó donar-los continuïtat. I la majoria, han tingut un pas més que fugaç pel primer equip: o no han comptat o, a la mínima, se'ls ha traspassat a un preu que el temps ha demostrat que era baix (Dídac i Víctor Ruiz) i per anar tapant forats econòmics. L'últim cas és el d'Álvaro Vázquez. El punta de Badalona estava destinat a ser el 9 del futur blanc-i-blau, però se n'ha anat al Getafe després de tirar-se els plats pel cap amb els gestors de l'Espanyol. Els va denunciar a mitjan juliol per impagaments a l'AFE, situació que no va tenir seguiment en la plantilla –era el pacte de vestidor– tot i que els retards van ser continuats i prolongats el curs passat. Que això estigués relacionat directament amb la davallada de l'equip en la segona volta, quan tenia la salvació a tocar, seria una apreciació personal que no estic en disposició de fer. Deixem-ho en una simple circumstància casual.

En el club, molta gent xerra, però ningú ho fa amb claredat. Ningú explica a l'afició cap on està caminant l'Espanyol, quin és l'objectiu amb què es parteix. El conseller delegat, Joan Collet, per exemple, tan sols treu el cap per fer populisme. Es busquen cortines de fum per distreure l'afició que té més motius cada dia per caure en el desencant. A Collet, se l'ha sentit exhibint a l'agost l'obsessiu complex d'inferioritat en relació amb el Barça –per molta raó que tingui, com en el cas de la copa Catalunya– i, després, per carregar amb duresa contra el repartiment de diners de la televisió. Les amenaces de vaga se les ha emportat el vent i la lliga continua jugant-se amb total normalitat, sense que hi hagi mobilització a la vista. Ni de l'Espanyol ni de la resta de clubs que protestaven. I, enmig d'això, l'equip ha arrencat el campionat amb un 0 de 9 i sent un dels dos conjunts que encara no ha sumat ni un sol punt. De moment, no deixa de ser una anècdota, amb 35 jornades per disputar-se i jugadors lesionats com Colotto i Sergio García. El més greu de tot és que el club fa temps que juga amb foc, fent i desfent la plantilla cada temporada amb un criteri que tan sols entenen ells i confiant que la pilota entri. I el dia que no entri es veurà el desgavell i ja serà massa tard.