Dues plates olímpiques, un campionat del món i dos ors i una plata en europeus. Podria ser el botí de la URSS o la Iugoslàvia de les millors èpoques, però es tracta del full de serveis de la selecció espanyola de bàsquet en els últims sis anys, des del 2006. Una barbaritat difícilment repetible perquè, si ja és complicat disposar de talents especials (Pau i Marc Gasol, Navarro, Rudy i Ricky), més ho és que tots ells puguin coincidir en el temps.

Em fa la sensació que els Jocs de Londres van suposar un punt i a part en aquest grup. La fatiga física i mental hi és i, amb la generació d'or amb 32 anys, no tot estimula com abans. Cada gran campionat condiciona l'estiu –i, en alguns casos el primer terç del curs següent– i els europeus ja fa temps que sobren. El 2011 era diferent, ja que en joc hi havia l'accés a la cita olímpica, però la cita d'Eslovènia de l'any que ve no té aquest plus; Espanya té el bitllet per al mundial del 2014 com a amfitrió de la cita. Això fa preveure molts parèntesis d'habituals dels últims anys. Un, el de Felipe Reyes, ja està confirmat. I el poden seguir Pau Gasol –té aquest curs i el 2013/14 possiblement les últimes oportunitats d'afegir anells al palmarès– i Juan Carlos Navarro. El capità no s'ha perdut ni una sola cita amb la selecció estatal des del 1998 (edat júnior) i els seus problemes de fàscia plantar aconsellen, com a mínim, descansar un estiu. El Barça Regal, qui el paga, ho agrairia profundament. No ho deu veure gaire clar Scariolo, que ha donat allargues a la seva renovació –expira el contracte a final d'any–, tot i les incisives temptatives del president de la FEB. El tècnic, que no acostuma a pujar a vaixells perdedors, sí que podria acceptar fer un any sabàtic per tornar el 2014, quan tots els cracs tornessin per jugar el mundial a Espanya. Mentrestant, es planteja la possibilitat de col·locar “un tècnic de la casa”, un home de palla –Orenga, assistent de Scariolo, és el preferit–, per comandar l'equip en l'europeu d'Eslovènia.

Però, amb quines perspectives podria anar el campió a defensar el títol si s'acaben confirmant les baixes? Si bé és cert que hi ha un nucli dur intocable (Llull, Rudy, San Emeterio, Marc Gasol, Sergio Rodríguez, Ricky – recuperat de la lesió– i José Manuel Calderón), no és clar que tots hi arribin en les millors condicions. Per exemple, Calderón, que ha passat a un segon terme als Raptors amb l'arribada de Kyle Lowry i fins i tot està actuant d'escorta. A més, els que fa temps que viuen en un segon terme, esperant l'oportunitat, tampoc estan gaire fins: Suárez ja és una peça secundària al Madrid; a Rafa Martínez, Pau Ribas li està menjant terreny; fa tot l'efecte que a Claver l'aventura als Blazers no li serà profitosa quant a minuts de joc, i a Fran Vázquez cada cop el sedueix menys defensar el seu país. Això, sense tenir en compte com resoldrà la federació espanyola l'espinosa disjuntiva del nacionalitzat. S'apostarà per Ibaka o finalment per Mirotic ara que tothom sap que serà un element dominant a curt termini. S'opti per un o per l'altre, la FEB tindrà un incendi per extingir.

Així, mentre encara es va gallejant d'haver fet ombra als EUA en la final olímpica, s'entreveuen baixes en l'europeu que suposaran per a Espanya un descens competitiu important. Fins i tot major que en el mundial 2010 quan va fallar Pau i va acabar sisena. I més amb rivals potents i en auge. Pot ser el primer símptoma de tot el que pot passar quan la generació d'or doni el relleu, possiblement d'aquí a dos anys. D'equip competitiu, n'hi haurà sempre, però ni es disposarà de tanta qualitat individual ni de tants pivots jerarques a la pintura. I ja se sap que és a dins, on és guanyen els campionats.