“Serà més bo que Pau.” La frase me la va dir ja fa uns quants anys un bon amic, expert en coneixement basquetbolístic. Vaja, que no era un comentari gratuït ni fruit de cap recel al germà gran de la nissaga. Encara avui, i a pèl, l'expressió té un punt d'agosarat, i més quan Pau Gasol, amb dos anells de l'NBA i quatre All-Star a la butxaca, s'ha convertit en el segon jugador no format al bàsquet nord-americà a assolir els 15.000 punts. Són algunes de les fites del pivot dels Lakers, que encara ostenta els sostres més notoris de la història dels Grizzlies, com el de partits (471), minuts (16.727), punts (8.872), rebots (4.051) i taps (868).

Les xifres són il·lustratives, implacablement irrebatibles, però no ho expliquen tot. És probable que a Pau li durin encara anys i panys alguns dels rècords forjats a Memphis, però l'aficionat de Tennessee cada dia té més clar que la franquícia no va fer un negoci tan ruïnós quan va enviar-lo a Califòrnia i, de rebot, va rebre'n els drets del seu germà. Amb ell, mai no es va poder guanyar cap partit de play-off, un fet que sí que s'ha assolit en els dos últims anys. El 2010/11, es va plantar a les semifinals de l'oest. I una raó de pes –no l'única, és clar– és Marc. Ell és l'exemple més fefaent que, en la lliga dels números i les estadístiques, també és possible exercir el domini en el joc d'una altra forma. Des de la intel·ligència, l'altruisme i una lectura acurada del joc. Així, a la seva manera, s'ha guanyat el respecte de tothom i, excepte sorpresa inesperada, serà per segon cop All-Star al febrer, i tot just amb 27 anys. Els tècnics, abans que ningú, saben l'incalculable valor que suposa un center com ell: que pot defensar amb duresa qualsevol rival, amb capacitat per produir al pal baix o, depenent de la situació, de passar la pilota amb la visió d'un base i que no embogeix o es desespera si no anota. És cert que els seus números, a simple vista, no són d'escàndol, però s'han d'ubicar en el context d'un grup en què ell no és ni la primera ni la segona opció en atac com, en la seva època, sí que ho era Pau. Ho són Gay i Randolph. Ara bé, els 15,1 punts, 7,2 rebots, 4,6 assistències –millor pivot de l'NBA– i 1,3 taps li permeten tenir un 22,2 en eficiència, el dotzè de tota la competició. I, a dia d'avui, és el millor de la lliga en la ratio assistències-pèrdues (5,9). El segon és Chris Paul.

L'estatus de Marc –en el seu cinquè any a la lliga, és el 28è jugador que més cobra de tota l'NBA (gairebé 14 milions de dòlars)– se l'ha guanyat a pols. Ningú li ha regalat res. Ni l'ostracisme al qual el va sotmetre Ivanovic en el Barça ni el pes del cognom –quants l'anomenaven germà de– van poder amb ell i la seva voracitat competitiva. Se'n va anar a Girona i, des d'allà, en la humilitat i partint absolutament de zero, ha traçat una carrera sòlida, in crescendo i que, segons el meu parer, no ha arribat a la cúspide. No ha tingut por quan ha pres les decisions, com quan va preferir quedar-se cedit a l'Akasvayu l'estiu del 2007 abans de tornar al Barça en senyal de gratitud per la confiança un any abans. De fet, en els últims sis cursos i escaig tan sols ha estat a Girona i a Memphis. Tan sols ha guanyat dos títols (i menors, la copa FIBA i la lliga catalana), però ha assumit el repte d'anar creixent en paral·lel als clubs on ha jugat. Sense egoismes, pensant abans en el nosaltres que en el jo.

És indubtable que l'herència que deixi Pau un cop s'hagi retirat serà monstruosa, tant pel que fa als rècords com als títols. El seu talent natural i la facilitat amb què pot anotar són inqüestionables i, potser en aquest factor, Marc no és tan determinant. Però el supera en altres aspectes. La comparació acurada es podrà fer en el futur, però el dubte ja hi és. Si això ho hagués plantejat fa sis anys, el 2006, m'haurien titllat absolutament de boig. O no és així?