Visceral i de sang calenta, Víctor Sada no és de la mena de jugadors que s'espolsen els periodistes amb un seguit de tòpics prefabricats. Sempre parla clar, directe. Ho feia a Girona, quan va fer el salt qualitatiu en la seva carrera, i ho manté ara, com una de les veus autoritzades del vestidor del Barça Regal. Potser, el dijous, hauria d'haver passat per la dutxa abans d'atendre la premsa. O, potser, ni això li hauria servit per calmar-se. Sigui com sigui, la veritat és que va buidar el pap, fustigant les decisions preses en els últims vint segons i denunciant que, en cap cas, s'havia fet el que s'havia ordenat durant els temps morts previs. Semblava clar que tot el ruixat anava dirigit a Jawai per no haver fet falta sobre Diamantidis. O potser no?

A vegades, no tot és el que sembla. És obvi que ell considera que s'havia de fer falta –ho admet–, però remetre la culpa de tot al pivot australià és injust. Primer, perquè el seu treball defensiu, en un desequilibri tan majúscul, és impecable –fins i tot, punteja el tir de Diamantidis– i, segon, perquè Xavi Pascual està molt a prop de l'acció i mai s'adreça a Jawai, insistint-li que faci falta al base del Panathinaikòs. Només fa un gest tímid quan el 65-66 ja era a l'electrònic. Interpreto que Sada es refereix més a l'atac posterior, quan els blaugrana tenien 8,7 segons per tornar a invertir el resultat. Allà, quan rep Navarro i es queda emparellat amb Lasme –al PAO no li importa fer sempre canvis automàtics–, Lorbek es desentén de l'acció en comptes d'ajudar la Bomba amb un bloqueig directe a l'altura del tir lliure que hauria pogut facilitar la cistella del capità o li hauria obert una via d'execució amb la possible continuació cap a fora de l'eslovè. De fet, quan la jugada acaba –i encara resten 1,7 segons–, el base es dirigeix clarament a Lorbek amb els braços oberts. I, un cop consumada la derrota, marxa al túnel de vestidors indignat. Frustrat. I, minuts després, es desfoga davant els micròfons i acaba amb un eloqüent “qui tingui por d'anar a Atenes, que es quedi a casa”.

Cap on vull anar a parar? Sada, igual que Navarro, Ingles i el mateix Lorbek, saben de primera mà què espera al Barça Regal avui i dijous a l'OAKA. Ells ja hi eren fa dos anys i saben l'agressivitat verbal i la pressió que hi haurà sobre seu i també dels àrbitres. Aquesta última, situació que el president del Panathinaikòs va fer explotar a Barcelona, després del primer partit i que l'Eurolliga no ha sabut desarticular perquè el seu comunicat va ser tan tebi com inútil. El caràcter i la fortalesa mental són intangibles vitals per fer front a mals moments, que existiran, com en qualsevol partit d'aquestes característiques i nivell. I casualment és aquesta virtut la que no sobra a l'actual Barça Regal. En aquest aspecte, és quan es troba a faltar més el paper de Mickeal, element capaç d'estirar del grup amb decisió quan el camí fa pujada. Del present curs, en rescato dos exemples, com els quarts de la copa contra el Madrid i la visita en el Top 16 a la pista de l'Olympiacòs. Ell tenia l'ascendència i la qualitat per sostenir l'equip i catapultar-lo cap a la direcció de la victòria.

Un paper que Sada va protagonitzar en el dia inaugural de la sèrie contra el Panathinaikòs i, si bé no ho va fer sobre el parquet, també va intentar-ho en el post del segon. Unes paraules que en un altre context em semblarien fora de lloc, aquí les considero adequades. El badaloní vol generar una reacció positiva en els companys, la majoria amagats en els partits a Barcelona. Ningú més ha opositat per exercir de líder i donar un cop de puny sobre la taula. Sap que, si Lorbek, Marcelinho o Ingles no fan un pas endavant a territori grec, no hi haurà res a fer. Perquè el rival té les cames fresques, els rols definits i molta fam. Moltíssima.