Deia Ettore Messina fa alguns anys, en una entrevista a aquest diari, que “és més important com es confecciona l'equip a l'estiu que com s'entrena després”. I, un cop més, la sentència ha rebut l'aval dels fets. Projectes milionaris, pomposos, han quedat en l'oblit pel fracàs europeu –els exemples més clars han estat el Fenerbahçe i el Milà–, perduts en la mediocritat i en l'excusa permanent de la falta de temps per ajustar les seves peces. Ni ara, molts mesos més tard i incidint en els canvis, són capaços de jerarquitzar les lligues dels seus països.

A Londres, hi haurà tres equips que ja van ser en la final a quatre de l'Eurolliga de l'edició passada(Olympiacòs, CSKA i Barça Regal) i un altre que, a la continuïtat, hi ha afegit Rudy (Madrid). En definitiva, quatre equips que, a les beceroles, tenien ben traçat el full de ruta, la idea del que tenien al cap fer i com fer-ho. Alguns amb un canvi de tècnic, però fent matisos a una plantilla campiona; d'altres, mantenint el bloc i el tècnic i altres, recuperant per una segona etapa el preparador que el va conduir a l'èxit en el passat. Tots i cadascun d'ells han anat teixint una trajectòria i, excepte la introducció de matisos secundaris –les arribades de Xermadini (Olympiacòs) i Papaloukas (CSKA)–, plasmant amb encert sobre la pista tot el que es va idear des d'una taula d'un despatx. Si bé fer un pronòstic seria temerari en una cita així, particularment, i en una situació normal, el meu favorit seria el Barça Regal. Ningú –a la banqueta i al parquet– disposa de tanta experiència i pòsit competitiu en aquesta mena de cites. El control de les emocions. Però la situació no és normal. No hi és Pete Mickeal.

Que no hi sigui el 33 blaugrana, baixa pel que resta del curs amb una tromboembòlia pulmonar, no significa que els de Xavi Pascual estiguin descartats per recuperar el ceptre continental. Però, la seva absència suposa un pes per la incidència que té en el joc blaugrana, en aportació de punts i intangibles. El Barça Regal ho està trampejant com pot i ja s'ha vist, per exemple, que la superioritat exhibida en fases prèvies de l'Eurolliga, com a les pistes del CSKA i l'Olympiacòs, no tenia res a veure amb el patiment de la sèrie contra el Panathinaikòs. En l'últim mes, ha estat un altre equip. Entenc que, per donar credibilitat a la competició, es marquin unes pautes de mercat i uns dies límits per fitxar o donar baixes. S'evita així una disbauxa exagerada de moviments que transgredeixi el mateix torneig, allunyi l'aficionat ocasional perquè ja no sàpiga ni qui juga amb qui i difumini la temptació de canviar mig equip quan es juguin les garrofes per veure si sona la flauta. En el cas de l'Eurolliga, l'últim termini obert per activar jugadors es va tancar el 20 de febrer, a l'equador del Top 16 i a gairebé tres mesos de la final a quatre. I Mickeal va deixar l'equip un mes més tard, previ al moment de màxima transcendència.

Però, si bé comparteixo l'essència d'aquesta normativa, crec que la seva rigidesa no és precisament positiva. Per què, com passa en el futbol amb les lesions de llarga durada, no es pot cobrir la fitxa del jugador amb una baixa prolongada en l'Eurolliga en qualsevol moment? Lògicament, caldrien uns mínims –que fos una lesió important i que li impedís tornar a competir el curs actual–, però s'hauria de donar la possibilitat al club debilitat de poder submergir-se en el mercat per buscar-li un substitut. Després, si ho fa o no, és decisió seva. El que no pot ser és que l'equip en qüestió –en aquest cas, el Barça Regal– es trobi en una situació d'inferioritat respecte a la resta per un factor que no ha pogut controlar (malaltia), que no depèn d'entrenar-se més o menys, o de planificar millor o pitjor. A qui perjudicaria la flexibilització de la norma? A l'espectacle, segur que no.