Un sol moviment, un de sol, ha canviat tota la perspectiva del futur a curt termini del Barça. Del desencís per la negativa de Spanoulis i el nerviosisme per no tancar els fitxatges importants –Dorsey és una peça secundària i no hi havia competència ferotge– a deixar tothom bocabadat per concretar una operació fastuosa i endur-se una joia. Un cop d'efecte perquè les alternatives que hi havia sobre la taula eren d'una dubtosa fiabilitat.

Qui es fixi en la façana veurà que Kostas Papanikolaou ha acreditat 7,6 punts, 3,9 rebots i 1,1 assistències les dues últimes Eurolligues. I que, dels 53 partits, tan sols en 14 ha assolit doble dígits d'anotació. Xifres que no mostren la dimensió del seu joc i que, en sectors periodístics madrilenys afins a la casa blanca, han aprofitat per qüestionar la idoneïtat i, sobretot, el preu del fitxatge. Ho han fet malintencionadament, inflant el salari de l'aler grec i menystenint-lo. D'altres, no tan lluny, l'han titllat de “promesa”, quan ens trobem davant l'aler titular del campió d'Europa i una peça bàsica de la selecció grega. El talent de Kostas es dibuixa en aspectes com el balanç recuperacions-pèrdues en els dos últims cursos en l'Eurolliga (un brutal 38-39), la capacitat per taponar i rebotejar gràcies als seus 2m04 i la millora progressiva, any a any, en la fiabilitat en atac i, sobretot el tir exterior (52% en triples en el curs passat). No és fàcil trobar un element a punt de fer 23 anys amb el seu grau d'altruisme i sentit col·lectiu, i que no li tremoli el pols a l'hora de la veritat. O cal recordar el que va fer en la final a quatre d'Istanbul del 2012, amb 21 anys? 8/8 tirs de camp entre la semifinal –contra precisament el Barça– i la final, i 18 punts i 22 de valoració en el partit decisiu contra el CSKA, el seu màxim en la temporada 2011/12. O en l'última edició de l'Eurolliga, firmant un 10/10 triples en els dos últims partits del Top 16, quan hi havia en joc encara l'accés al play-off?

No és Pete Mickeal, ni respon exactament al seu perfil, però des del meu punt de vista, no hi pot haver millor incorporació a la posició d'aler alt per donar al que s'exigeix al Barça i que tant ha trobat a faltar Xavi Pascual quan l'aler nord-americà no va ser-hi per la malaltia. I sí, és cert, no ha estat mai en el cinc ideal de l'Eurolliga com és el cas de Spanoulis, però tampoc va tenir-hi el seu espai Mickeal i va ser una peça imprescindible en tots els èxits recents del club blaugrana. El meu feeling és que, a mitjà termini, el que ara sembla una operació cara, l'entitat l'acabarà amortitzant perquè el grec té recorregut per créixer encara més i és clar que acabarà –com Ricky al seu dia– en l'NBA.

Evidentment, s'ha de veure com quedarà configurada la plantilla del Barça, però crec que pensant en el col·lectiu, a l'equip li feia més falta un jugador com Papanikolaou que no pas Spanoulis. Que no se m'interpreti malament, l'MVP de les dues darreres finals a quatre hauria estat un reforç espectacular i hauria incrementat el potencial per generar i produir en atac, sobretot quan Navarro no hi fos, pels problemes físics o perquè el vulguessin reservar. Però, a mi, em quedava el dubte de qui s'acabaria jugant les pilotes importants a l'hora de la veritat, en una final a quatre o la final de la Lliga Endesa, si V-Span o Navarro. Els dos estan avesats a la responsabilitats i aquí hi podia haver una lluita d'egos que, mal gestionada, podria haver generat un conflicte al vestidor. Això ja se sap que no passarà amb Papanikolaou. Bàsicament, perquè els tres últims anys ha sabut estar a l'ombra de Spanoulis, que monopolitzava la pilota i els sistemes a l'Olympiacòs. Ell ha fet el seu treball impecablement bé i, quan se l'ha necessitat, ha estat a punt per fer el tir, recuperar una pilota o fer una defensa de llibre al millor exterior rival. Sempre pensant en plural i mai en el seu full de serveis. I això és impagable. Ja es veurà.