El miracle del waterpolo femení
Un any després, la selecció espanyola de waterpolo femení repeteix presència en una final d'un gran campionat. El dia 9 farà un any exacte que l'equip que dirigeix Miki Oca va guanyar la medalla de plata en els Jocs Olímpics de Londres. Guanyar una medalla de plata en un esport d'equip significa que s'ha perdut l'últim partit, la final. És, per tant, una medalla que s'aconsegueix perdent. Aquest és un fet que no es pot negar, però que els aficionats facin memòria de les cares de les jugadores quan van pujar al podi a Londres i tindran clar que aquella medalla de plata es va guanyar. Es va perdre l'or, òbviament, però es va guanyar la plata. Res a veure amb el semblant dels components de la selecció espanyola masculina el mateix dia, però vint anys enrere, el 1992, en la final olímpica contra Itàlia. Aquell dia, Estiarte i companyia van guanyar la plata, però, sobretot, van perdre l'or.
Aquesta nit, les noies que dirigeix Miki Oca es jugaran el títol mundial contra Austràlia. Ja tenen una altra plata a la butxaca, però aquest cop em sembla molt que sí que volen l'or de totes totes. Totes les jugadores que saltaran a les Picornell, excepte la portera suplent, tenen la plata olímpica. No sé com s'ho agafaran si tornen a quedar-se amb la mel als llavis. Passi el que passi, que la selecció espanyola femenina de waterpolo torni a estar en una final és un petit miracle.
Segons les dades de la memòria 2011/12 de la Federació Espanyola de Natació, a l'Estat espanyol hi havia 1.940 llicències de waterpolo, 1.363 de masculines i 577 de femenines. D'aquestes 1.940 llicències, 687 corresponen a la federació catalana –en aquest cas no especifiquen les que són de nois i les que són de noies–. Fins i tot hi ha més llicències de natació sincronitzada a la federació espanyola –609, dues de masculines– que de waterpolo femení.
Amb aquestes dades a la mà, són o no són un miracle els resultats de l'equip femení espanyol de waterpolo? I encara és més miracle si tenim present que la majoria de l'equip prové de la federació catalana. De les tretze jugadores, nou pertanyen a clubs de Catalunya (CN Sabadell, CN Mataró i CN Sant Andreu), encara que una, Pilar Peña, del Sabadell és de Madrid. Totes les catalanes que disputen el mundial, excepte Anna Espar, que era als Estats Units, van jugar el mes d'abril amb la selecció catalana contra la Gran Bretanya. Fa un any, a Londres, hi havia una catalana més. És a dir, com sempre. La selecció espanyola femenina va jugar el seu primer partit internacional el juny del 1989. Les tretze jugadores de l'equip que va dirigir Gaspar Ventura eren catalanes. Va perdre 11-2 a Itàlia. El 1986 el mundial de natació es va fer a Madrid. Va ser el primer cop que es va disputar el waterpolo femení: Espanya no hi va participar. L'estrena en un campionat d'Europa va arribar el 1993. De les catorze jugadores de l'equip que va dirigir Jordi Flaqué, dotze eren catalanes, les altres dues de Madrid. L'estrena en un campionat del món va arribar el 1998. Gaspar Ventura va tornar a dirigir un equip amb dotze catalanes i dues madrilenyes. L'estrena olímpica, el 2012, a Londres. El primer campionat d'Espanya el van jugar dotze equips el 1988, va guanyar el CN Molins de Rei i els set clubs catalans participants van ocupar els set primers llocs. El 1981 s'havia jugat el primer campionat català, que va guanyar el CE Mediterrani.
Tot plegat, la passió i la feina ben feta per molta gent en un país petit des de fa molts anys. I com sempre, la recompensa és per a uns altres.
Publicat a
Notícies
Dilluns,25 novembre 2024