L'objectivitat no existeix. És una frase que, a la universitat, fan servir molt sovint en els primers dies de classe a primer de periodisme per fer baixar dels núvols –si és que, avui en dia, hi ha algú que encara hi viu– els il·lusos que pensen en la neutralitat informativa. La manera de fer, d'entendre les coses o de transmetre-les de cadascú fa que tot passi per un vernís personal, subjectiu. Una altra cosa és que se sucumbeixi a la temptació de pervertir la realitat tendenciosament, de buscar un enfocament interessat. El pitjor de tot és que, darrere aquest punt de vista, molts cops hi ha desinformació.

Fa una setmana, a tots ens va agafar amb el peu canviat el fitxatge de Jacob Pullen. Ningú no ho esperava; potser ni tan sols ell, que va acabar la temporada passada a Bolonya, lluny dels grans focus continentals. Des del fiasco d'André Barrett (curs 2008/09), s'ha instal·lat en l'entorn –i també, i als fets cal remetre's, en l'organigrama tècnic del Barça– una desconfiança cap al director de joc americà. El club, per bé que no cal oblidar que l'opció número 1 pel rol de combo quan va començar l'estiu era Spanoulis, ha decidit enterrar les seves manies i ha apostat per Pullen, després de fer la resta de moviments a la plantilla. L'aposta té un risc controlat perquè el salari del nord-americà amb passaport georgià és baix –similar al de Jasikevicius i molt inferior al de la resta de línia exterior actual– i el seu paper serà específic. En primera instància, i si la pista no demostra el contrari, Marcelinho i Sada estan per davant i la seva funció serà la de microones, sortir de banqueta i rebentar els partits travats o de difícil digestió amb el descomunal talent ofensiu que ha demostrat tant en l'etapa universitària a Kansas State com a Europa (Biella, Jerusalem o Bolonya). Almenys amb números a la mà.

Pocs el coneixen, i encara menys l'han vist, però això no ha impedit fer judicis sobre el seu encaix en els esquemes de Xavi Pascual: que si no està acostumat a jugar pocs minuts, que si és un jugador egoista o que si perd moltes pilotes. A Pullen no li serà fàcil escapolir-se de les crítiques que li han caigut quan ni ha fet un entrenament. De fet, ni ha trepitjat Barcelona. No s'ha d'oblidar que ve per ocupar el lloc deixat per una autèntica llegenda blaugrana com Saras Jasikevicius. Al lituà no se li va oferir la renovació i precisament en els últims dies s'ha deixat veure al Palau, on s'ha exercitat a l'espera de firmar contracte amb algun equip. Saras va viure l'efecte invers de Pullen l'estiu passat. La seva arribada, tot i tenir 36 anys, va viure's sense cap recel. Al contrari. La il·lusió de recuperar un símbol del passat –d'una dècada abans– ho va vèncer tot. Fins i tot, va amagar el seu rendiment discontinu i la seva transparència al darrere. És cert que en alguns punts importants de la temporada va respondre com s'esperava d'ell –primer partit en la sèrie de quarts d'Eurolliga contra el Panathinaikòs, la visita del Maccabi al Palau o el cinquè partit de la final contra el Madrid–, però malament rai quan ens vénen ràpidament al cap les seves actuacions lluïdes en una temporada amb més de vuitanta partits. I no recordo cap crítica en els seus mals dies –que hi van ser–, com sí que van rebre altres peces secundàries com Wallace o Ingles, que, tot sigui dit de passada, tampoc no van tenir la regularitat desitjada.

Pullen haurà de batallar amb qui el veu com el que ha pres el lloc a Saras, el que pensa que farà 15 punts en deu minuts cada partit o el que vegi en ell una versió nova de Barrett. D'ell, sabem únicament que és bon paio, que no té bona predisposició per al treball defensiu i que disposa d'un talent brutal en atac, per descobrir al Vell Continent. Seiem, mirem-lo i analitzem el seu joc a partir del que veiem a la pista i el seu rol en el Barça 2013/14. Fer segons quines anàlisis ara és injust, però també pot deixar en evidència més d'un al juny. Per llest.