El quart fracàs –tercer consecutiu– del somni olímpic de Madrid hauria de motivar una profunda autocrítica entre els responsables de la candidatura espanyola. Autocrítica, dimissions –el paper d'Alejandro Blanco no s'aguanta per enlloc– i probablement un replantejament d'objectius. Però no tenim cap raó per pensar que res d'això passarà. No ha passat mai. Fins i tot una icona espanyola com Rafa Nadal els ho va suggerir: “Hi ha dues opcions, tornar-hi o retirar-se i ja ho veurem d'aquí a uns anys.” Veurem...

Madrid no n'ha après, dels fracassos, i els mitjans de comunicació de la caverna –que no manen però creen estats d'opinió–, encara menys. Dies abans de l'elecció, El Mundo obria portada proclamant als quatre vents que Madrid ja tenia assegurats els vots d'una majoria absoluta. A qui es posés nerviós li recomano que es calmi per una pròxima oportunitat i li recordo que bona part dels membres del COI solen actuar –i votar– en un sentit oposat al que proclamen.

Madrid, fidel a la tradició, han actuat amb la prepotència que els caracteritza. Com a bons hereus de la pitjor tradició imperial i colonial, la seva candidatura era la millor. Perquè “España eslo mejor”, perquè per ells Madrid és Espanya. No es pot ser més endogàmic. Ana Botella va fer un paper lamentable en la defensa de la candidatura i els altres responsables polítics la van seguir de prop. El més lúcid, Felip de Borbó. Que fort.

No n'aprenen ni n'aprendran perquè l'endemà diumenge, l'As obria portada amb una mostra més de prepotència: “Madrid té sentit, el COI no en té.” És a dir, els en deuen una des de fa anys i no la paguen. Visca l'esperit esportiu. Visca la democràcia. Que se sàpiga, Tòquio va ser elegida pels vots del plenari. Comprats? Influenciats? Si acceptem això, també haurem d'admetre que les majories absolutes del PP a l'Ajuntament de Madrid, a la comunitat autònoma de Madrid, al País Valencià, al Congrés dels Diputats poden respondre a aquest mateix patró de conducta. Perquè si no és així, no es pot entendre que el partit paradigma de la corrupció tregui majoria absoluta rere majoria absoluta. Perquè em nego a considerar que la gent que vota és idiota, i crec que el que vota respon a alguna raó.

Corrupció. Aquesta és la paraula. Que Madrid i els cavernícoles facin les anàlisis que vulguin, però la realitat és una. La marca Espanya –i Madrid s'hi ha enganxat com una paparra, erròniament– és percebuda mundialment com el símbol de la corrupció, del malbaratament, del dispendi. Tenir fetes les instal·lacions olímpiques n'és un exemple magnífic. La marca Barcelona, en canvi, és just el contrari. És una marca global, la marca moderna de la Mediterrània. Que els ho preguntin al Circuit de Catalunya (perdó, Barcelona-Catalunya). Una percepció aconseguida amb anys de fer bé les coses. Que n'aprenguin, si poden i volen. Mentrestant, ens veiem a Rio, encara com a companys, per força. A Tòquio ja serem rivals. I segurament, més amics que ara.