Hi són però no es veuen
És veritat que la visibilitat dels esportistes d'elit a la Via Catalana va ser gairebé nul·la. Una convocatòria multitudinària, transversal, cívica i democràtica sembla que no és prou consistent perquè els esportistes que comparteixen el mateix sentiment es mostrin a cara descoberta i sense cap tipus d'autocensura. Entenc que molts ho fan per estalviar-se problemes i perquè responen a interessos que s'escapen de l'àmbit esportiu. Tothom fa el que vol, com vol, sense haver-se de justificar de res i és del tot respectable. Per això, em sembla que val la pena destacar els que sí que es mullen sense mitges tintes. Els mal batejats com a valents per haver-se sumat a un sentiment que, com a mínim, va aglutinar 1.600.000 persones. El jugador del Girona Jofre Mateu ja tenia la samarreta posada de la Via Catalana a la zona mixta de Montilivi després del Girona-Ponferradina de copa (2-1). És més, just després de l'empat de Juncà (minut 83), Jofre Mateu va demanar a Felipe Sanchón que marqués un gol per evitar la pròrroga (“si no, no arribo a la Via del Camp Nou”). I Felipe va fer la jugada del partit per marcar un minut més tard. Atzar buscat. El també jugador del Girona Pere Pons va piular: “Ara fem Via, tenim pressa. Visca el Girona i visca Catalunya!!” Núria Picas, campiona del món d'Ultra Trail, també va anar al Camp Nou. “Fent història. Seguint la Via Catalana. Visca la terra.” Des de la distància, Roger Grimau (Bilbao Basket) va fer una piulada amb un imatge de dues mans agafades i aquest text: “Un altre any fora però amb el cor a la meva terra. Feliç Diada! Visca Catalunya!” El base eslovè Jaka Lakovic està jugant l'europeu de bàsquet i va seguir-ho des de la distància: “Gran diada catalana. Un país que avui ha fet història fent una cadena humana d'1.600.000 persones!” La famosa foto d'Abidal amb Emili Ricart i l'estelada o els coixinets orgull català, tots units, molt grans de Pol Espargaró. I n'hi ha més. Hi són però no es veuen.