si tothom tingués clar que Fontajau es va omplir dijous per retre culte a Darryl Middleton i no per veure un duel entre dos equips catalans d'ACB –qui ho vulgui fer, per exemple, pot anar diumenge a Badalona, a una hora en cotxe de Girona–, seria més fàcil fer autocrítica. Perquè, si bé la Lliga Catalana continua sent un torneig respectat per als clubs, l'edició d'enguany ha tingut taques negres indissimulables i que no li han fet cap bé. Ni a la competició ni als clubs que hi han pres part.

La idea de base és perfecta –congregar els millors equips d'ACB i de la Lliga Femenina en una seu fixa, durant dos dies seguits–, però la materialització pràctica no ha tingut els efectes desitjats. Tant és així que, per exemple, ni al Fiatc Joventut ni a La Bruixa d'Or Manresa els feia gens de gràcia accedir a la final del dijous. La raó? Disputar-la els obligaria a jugar tres partits en cinc dies, inclosa la primera jornada de la Lliga Endesa, en què casualment s'havien d'enfrontar. Per això, la Penya, el vencedor de la prèvia, va haver de donar prioritat al repartiment de minuts en la final contra el Barça. La minimització del desgast abans que la competitivitat, per bé que, a hores d'ara, la superioritat blaugrana és incontestable en tots els sentits. Amb el calendari de dates a la mà des de feia un grapat de setmanes, no es podria haver buscat una solució millor a aquest problema, com ara jugar una setmana abans la prèvia o durant el cap de setmana en què tant verd-i-negres com manresans van jugar, cadascú pel seu costat, un amistós en territori gironí? És obvi que no s'han tingut els miraments concedits al Barça. El club blaugrana, al·legant un calendari ple de partits, va instar la federació catalana a eliminar la seva habitual semifinal contra el vencedor de la Lliga Catalana LEB Or i accedir directe cap a la final. L'organisme va cedir, temorós possiblement d'una represàlia del club barceloní. És a dir, l'equip amb la plantilla més llarga i de més quirats va ser el que va disputar la final en la millor disposició. Incomprensible.

Res, però comparable al que ha hagut de viure el Cadí ICG Software. Amb un estiu pel mig farcit de dates disponibles, ha hagut de disputar els dos primers partits oficials –la final de la Lliga Catalana i el debut en la Lliga Femenina– en 48 hores. I, a més, havent d'afrontar dos desplaçaments: dijous a Girona i dissabte al País Basc. Lluny de les comoditats d'altres equips, el conjunt lleidatà s'ha vist abocat a una pallissa d'autocar que, lògicament, li ha passat factura. Especialment mal va fer la derrota a la pista del GDKO basc, un equip teòricament inferior. No ha estat l'únic que ho ha patit. L'Spar Uni Girona, sense viatges pel mig, va perdre a casa contra el Conquero i la Penya va exhibir una imatge sense energia a Manresa. L'únic finalista de la Lliga Catalana que va vèncer va ser el Barça, més avesat a disputar dos partits per setmana, si bé va haver d'apel·lar al coratge dels seus jugadors més combatius.

Crec que és imprescindible tenir tots aquests factors sobre la taula abans de plantejar l'edició del 2014. Tornar a escollir dates que puguin perjudicar els equips o el nivell de la competició és contraproduent i acabaria convertint un torneig de pedigrí, en un d'insuls, com el de futbol, en què pocs saben si el que s'està jugant ara és la copa Catalunya del 2012, 2013 o 2014. És obvi que la introducció de la supercopa –sempre l'ha disputat el Barça i, alguns cops, també el Fiatc Joventut– ha fet mal, però si és necessari avançar un parell de setmanes el torneig, doncs es fa. És igual que no hi siguin totes les estrelles o els equips encara no tinguin la cohesió madura. Del que es tracta és que, quan saltin a la pista es puguin aplicar al màxim, sense reserves. Que ni Salva Maldonado ni Borja Comenge hagin de dirigir el partit amb el cronòmetre a la mà per por a un desgast exagerat. O no és això el que vol l'aficionat?