Quan un personatge conegut mor es desencadena la desmesurada cursa a la recerca de l'elogi per dotar-lo d'una transcendència que no sempre té. Sovint, vorejant el ridícul sense cap pudor. Amb motiu de la mort de l'expilot María de Villota, una informació distribuïda per agència adjudicava al seu pare, Emilio de Villota, l'entrada de la fórmula 1 a les llars de l'Estat espanyol. A tots ens sap molt de greu la mort d'una persona jove (33 anys), que havia sobreviscut a un accident gravíssim en circumstàncies no del tot aclarides quan estava a punt de fer un test aerodinàmic amb un Marussia de F-1. Però, per aclarir-nos, ni María de Villota tenia prou nivell per disputar un gran premi –i això no la descarta com a pilot de proves, que és el que feia quan va tenir l'accident– ni el seu pare té res a veure amb la popularització de la F-1. El mèrit de María de Villota va ser la tenacitat, la determinació per insistir a trucar la porta d'un món on accedeixen molt pocs pilots, fins i tot per fer feines secundàries.

Emilio de Villota va intentar competir en la F-1 entre el 1976 i el 1982. Sempre amb monoplaces antics, llogats a equips privats. Abans, això es podia fer i les graelles s'omplien de pilots amb plantejaments similars. De 16 intents va aconseguir qualificar-se per a dues curses, el 1977, al Jarama i a Àustria, i les va acabar 13è i 17è amb un McLaren M23 semblant al que havien pilotat els anys anteriors James Hunt (campió el 1976) i Emerson Fittipaldi (campió el 1974 i subcampió el 1975), per bé que quan passaven a mans privades ni el rendiment ni el manteniment que s'hi feia solien ser els mateixos.

Per tant, Emilio de Villota va ser un voluntariós pilot que va engrescar els primers patrocinadors espanyols del postfranquisme. Té un mèrit inqüestionable, però a l'Estat espanyol la F-1 es coneixia de molt abans. Expressions del tipus “ets un Fittipaldi” encara surten de la boca de la gent gran d'avui. Els que ja no hi són, aquells a qui Fittipaldi –l'època daurada del qual va des del 1972 fins al 1975– deien “ets un Nuvolari” a qui tenia el costum de donar més gas del compte. I Tazio Nuvolari, el Mantuà Volador, va guanyar-ho tot en dues i en quatre rodes, però quan la F-1 va arrencar, el 1950, es va retirar.

Per no moure'ns de l'Estat espanyol, el panegíric a Emilio de Villota no fa justícia ni a Alfonso de Portago (que va ser segon a Silverstone, el 1956, amb un Ferrari) ni al català Paco Godia (pilot oficial de Maserati amb dos quarts llocs el 1957), tots anteriors a ell. Ni a Lluís Pérez-Sala, que –aquest sí– va ser el primer professional de la F-1. Sí, és clar, fa 60 anys encara no hi havia televisió, però no tenir imatges no ens eximeix de ser equànimes amb la història. Perquè, posats a esmentar qui ha introduït la F-1 a les llars de l'Estat espanyol –Catalunya, com en tants altres aspectes, és un cas a part– aquest és Fernando Alonso. I em temo que quan plegui, a les Espanyes la F-1 caurà de nou en l'oblit.