Les veus dels narradors de la ràdio i la televisió públiques bosnianes es van trencar dimarts en el minut 67 del Lituània-Bòsnia Hercegovina (0-1). Ibisevic va marcar un gol per a la història, el de la primera classificació d'aquest país balcànic per a un mundial de futbol. I l'endemà em va venir al cap la figura de Mirko Kamenjasevic, periodista de la ràdio de Sarajevo, que va arribar a Girona amb la seva família l'agost del 1993 fugint de la guerra i que va morir a l'exili. El fotoperiodista gironí Miquel Ruiz el va ajudar a sortir de Bòsnia perquè no fos assassinat i fa poc més d'un any (abril del 2012) li va dedicar l'exposició Un llarg camí. Bòsnia, la vergonya d'Europa, que va cedir al Museu d'Història de Sarajevo en memòria de les víctimes i els refugiats expulsats i desplaçats en el conflicte dels Balcans. La selecció de futbol de Bòsnia també ha passat per un llarg camí del tot incomparable. Però en l'actual selecció, la guerra, la fractura social i la reconciliació hi són molt presents. El mateix Ibisevic és un fill de la guerra. Amb vuit anys, ell i la seva família van deixar Vlasenica, ocupada pels serbobosnians i van marxar a Tuzla. Després el futbol els va portar a Suïssa i els Estats Units. N'hi ha d'altres que van marxar com a nens refugiats a Alemanya, el Canadà, Suècia i Austràlia. A la selecció hi ha majoria de jugadors musulmans (Dzeko, Ibisevic, Pjanic, Bergovic, Spahic), però també n'hi ha de serbobosnians (Misimovic, Vranjes) i bosniocroats (Mujdza, Pandza). Els qui coneixen la realitat del país descriuen un territori amb comunitats diferenciades, recels latents, ferides per cicatritzar i pocs símbols d'identitat col·lectiva. Ara en tenen un. Dimarts tots van sortir al carrer, la selecció de futbol ha servit per cohesionar. Més enllà de l'èxit esportiu hi ha un símbol que denota que el país té ganes d'evolucionar. Això sí, sense oblidar mai el llarg camí. El que va fotografiar en Miquel Ruiz i el de la veu de Mirko Kamenjasevic.