Llarga vida, i que jo ho vegi, a Marc Márquez, d'entrada. Però com que tard o d'hora –més tard que d'hora, espero– passarà avall com qualsevol altre dels iogurts amb data de caducitat que som en aquest hipermercat de la jungla urbana, més m'estimo fer-li ara que està pletòric un elogi punyent, perquè aleshores no serà pertinent de fer-li –si encara hi sóc, com també ambiciono.

Ja se sap que, un cop mort, els elogis arriben com panegírics sota el braç del difunt encara calent al tanatori. És impertinent escriure o dir res que pugui torbar l'inici d'una memòria llarga, perquè malament rai si l'eina de la forja eterna que és el record comença amb osques a picar la història del difunt sobre l'enclusa del temps. És per això que en el moment que segueix l'expiració del termini de la caducitat inevitable, la commiseració ofega els mals amb un plor, o un ennuegament, si més no, de complicitat egoista, perquè cap ben nascut no vol passar a la ultratomba amb una maledicció a l'esquena.

Així que passo ara a lamentar a contracorrent que un noi tan jove sigui campió del món de motociclisme.

És ben sabut que arribar i moldre en qualsevol ofici és molt difícil; per a alguns, fins i tot meritori. I que fer-ho en el món de la competició de la categoria més alta de les motos, el campionat del món de Moto GP, no és pas a l'abast de qualsevol gandul o mediocre. Els mèrits, doncs, reconeguts, i que se m'entengui. Però què volen que els digui. Trobo que hauríem de tenir-lo estudiant, encara, aquest noi tan virtuós. Què en farem, d'un altre home anunci cremant gasolina per aquests circuits de Déu, i malgastant a l'asfalt l'heroisme de lluitar pel bé comú? Sí, és el millor número 1 per vendre el fum que ens obnubila; i ja em sap greu per ell, ja, perquè fins i tot el nom marca per sempre aquest jove tan simpàtic com un paradigma dels temps que fa córrer.