Perquè una competició sigui atractiva ha de ser competida. La rivalitat sustentada en la igualtat de potencial atrapa l'observador perquè el sentit i l'essència de l'esport és superar l'altre, ser millor o, com a mínim, intentar-ho. Seria el que va passar amb el desenllaç de la copa d'Amèrica de vela, el mundial de Moto 3 i la victòria de l'Hamburg en l'última lliga europea d'handbol. Al pol oposat, el passeig de Sebastian Vettel en el mundial de fórmula 1 i la rutina de les pallisses del Barça en la lliga d'handbol i del Sabadell de waterpolo femení, sense treure mèrits als protagonistes, són contraproduents per a l'espectacle. Sense emoció, sense adrenalina competitiva, és complicat oferir un producte interessant. En economia, la competitivitat és entesa també com a creixement. I és que la competitivitat és inherent a la pràctica esportiva i, ben entesa, a banda de generar espectacle sovint va acompanyada de tenacitat, capacitat d'esforç i mentalitat guanyadora. Quan una lliga deixa de ser competida perd una de les seves raons de ser. En països com els Estats Units, el Canadà, Austràlia i Mèxic s'utilitzen elements de correcció de la competitivitat dels equips. El famós draft el va inventar el comissari de l'NFL Bert Bell el 1935 per reduir la posició dominant en la lliga dels aspirants de sempre, per equilibrar les competicions. Aquí, la crisi econòmica, entre altres motius, ha contribuït a generar més desigualtats. El ric és més ric. El pobre és més pobre. I la competitivitat cada cop és un bé més escàs. Les lligues de futbol i bàsquet s'abonen a la bipolaritat Barça-Madrid. Sense elements de correcció, el Barça d'handbol o el Sabadell femení de waterpolo esmicolen rècords en les lligues respectives, però ho fan competint contra si mateixos. L'esport hi acaba perdent i el públic acaba dimitint perquè, fins i tot, pot resultar avorrit veure guanyar sempre el teu equip sense despentinar-se. Com diria Llach: “Companys, no és això.”