Abans de la xiulada a l'himne, vaig atansar-me amablement al senyor president de la federació espanyola de patinatge, Carmelo Paniagua, màxim responsable teòric de l'organització del campionat. Prèviament, unes voluntàries del CPA Girona (l'entitat que va treballar de facto per al bon funcionament de tot plegat) m'havien advertit que del protocol el club no en sabia res i que dissabte l'himne espanyol i la rojigualda ja havien campat lliurement per Fontajau. Així li vaig preguntar a Painagua si els clubs catalans es podien sentir ben representats en una copa de les Nacions en què el concepte nació es referia clarament a Espanya. “Cadascú –em va dir inquiet– ho pot interpretar com vulgui.” I dels símbols? “Només complim el reglament.” Sobre el desig explícit de la federació catalana –ja no em vaig atrevir a preguntar de tot el país–de ser independent, Paniagua em va veure a venir: “D'això ja no en vull parlar però –hi va afegir– la meva relació amb Ramon Basiana (president de la catalana) és immillorable...”

La mà de Paniagua, que no va ser ni xiulat ni aplaudit sinó ignorat pel públic, i de la federació espanyola es va notar també en la megafonia. Ni una paraula en català durant totes les actuacions, només en la presentació dels podis. Tot ho va veure en directe l'alcalde, Carles Puigdemont, un dels notables en l'Associació de Municipis per la Independència, i que tot i col·laborar en l'organització és evident que no va demanar cap contrapartida perquè Catalunya hi estigués representada. Al final el castell de Paniagua es va ensorrar amb la xiulada a l'himne. L'home que va brandar el passaport espanyol el 2005 quan la federació catalana volia ser reconeguda va voler parlar dels esforços que fan des de Madrid per promoure els grups de xou: “Aquest campionat l'hem promocionat nosaltres i el 2014 farem el mundial de Reus.” Reus, a Catalunya, és clar.