Dilluns, familiars, amics i coneguts vam dir adéu a en José Luis Gala. Un ciutadà modest, un home humil, un treballador castigat per la crisi, con tants. Sense notorietat pública, però amb una història d'exemplaritat al darrere.

Vaig conèixer en José Luis perquè el seu fill gran va venir a jugar a bàsquet a l'equip del meu. Un equip de club d'escola amb tradició de bàsquet però, com en la majoria de casos, un grup tan nombrós que costava de governar i tan heterogeni que era impossible que fos guanyador amb el reglament de minibàsquet que obliga –i que duri– que cada jugador ha d'estar a la pista un mínim de períodes. De vegades es guanyava, moltes es perdia. Recordo que un any els van perdre tots menys un, però no va plegar ningú.

Eren matins de dissabte, a les 7, quan l'últim control d'alcoholèmia dels Mossos encara estava posat i et feien bufar tot i veure el marrec al seient del darrere vestit amb la samarreta de l'equip. Eren hiverns d'un fred que pelava a les pistes descobertes –que n'hi havia– i a la majoria de pavellons a les 9 del matí. A la banqueta, sort n'hi havia de les mantes d'uns pares previsors. Els que guaitàvem ho havíem de confiar tot a l'esmorzar, el cafè o el cigaló d'anís d'un bar estratègicament proper a la pista.

En José Luis, tot i una economia modestíssima, no fallava mai. El seu cotxe sempre estava disponible. Sevillà i sevillista irredempt, rere un aspecte descuidat amagava un enteniment que et feia pensar i un remarcable bagatge cultural. L'aparença enganyava. I defensava el valor de l'esport com a element de socialització i d'educació en l'esforç. Per això venia sempre.

Ja he dit que l'equip de mini no estava pensat per guanyar. Alguns la remenaven, d'altres eren guerrillers, també hi havia els que dominaven físicament. Cap ho tenia tot, però les virtuts que gairebé tots compartien eren, d'una banda, les ganes d'ajudar l'equip i de ser part d'alguna cosa que tenia un valor superior a l'èxit individual i, de l'altra, el respecte per l'esforç dels companys. Per això cada bàsquet, cada recuperació, cada esforç dels menys dotats –ni que fos al preu d'un pas per la banqueta per inhalar el Ventolin– era celebrat unànimement per tota la claca.

Una dècada més tard aquell equip de minibàsquet s'ha convertit en un grup d'enginyers, mestres, electricistes, psicòlegs, comunicadors audiovisuals, mecànics, cambrers... Gràcies a l'esforç personal de tots ells, un valor après a l'escola i a casa, però també incorporat amb naturalitat aquells dissabtes glaçats de febrer a l'intempèrie i en calça curta. I gràcies a la constància dels que creien que aquell equip que guanyava algun partit i en perdia molts era una eina perquè aquells nens fossin uns ciutadans millors. El primer, en José Luis.

I aquest reconeixement tan modest però tan proper serveix també per recordar que l'esport perdrà la funció social que li correspon si les famílies més modestes, com la d'en José Luis, deixen de tenir-hi accés. I algunes intencions van en aquesta direcció.