Falta la més important
d'El 9 el diari esportiu d'un país normal i lliure
El 9 Esportiu va fer ahir 12 anys. I els responsables del diari ens van delectar amb un recull d'algunes de les portades de la seva història. I aquí m'aturo. La capacitat de sorprendre'ns, d'innovar, de captar l'atenció, de potenciar altres modalitats esportives al marge del futbol en les portades d'El 9 han creat un dels signes d'identitat més potents d'aquest projecte periodístic valent. Valent, quina dissonància, per ser l'únic esportiu en llengua catalana. És normal voler un país normal. I hauria de ser normal tenir un diari com El 9 com a referència en el dia a dia. El meu ho és per molts motius. El primer, per les portades. Tenen aquella capacitat d'atrapar-te, de seduir-te pel fons i la forma. Són atrevides, creatives, un punt irreverents i, sobretot, pensades des d'una òptica nacional catalana. L'aposta per la cultura poliesportiva és una altra marca de la casa. En un país on l'esport és capaç de generar tants èxits, és necessari també un diari esportiu capaç de reflectir-ne tota la seva globalitat i riquesa. Ningú fa el tractament que fa El 9 dels esports. Ningú gosa col·locar a la portada el que aquest diari, amb criteri i sentit de la cultura esportiva, hi col·loca. A França ho fa L'Équipe, un referent mundial. A casa nostra ho fa El 9. Aquesta funció pública de foment de l'esport és molt lloable des d'un mitjà privat. I un altre motiu de pes és llegir i entendre l'esport mundial en la nostra llengua. Perquè qui viu, qui pensa i qui somia en català és lògic que també vulgui llegir la premsa esportiva en la seva llengua. El 9 Esportiu va a cara descoberta. És el que vol ser, i no s'amaga d'on vol arribar. Per això, després de dotze anys, desitjo llarga vida a aquest diari que sento com a propi. I confio que algun dia el titulador oficial, que ja sé que no existeix, pugui elaborar la portada més important que encara no han pogut fer. La que falta, la més important. La que farà d'El 9 el diari esportiu d'un país normal i lliure.