Realment ens interessa l'NBA?
L'època nadalenca, com sempre, destensa el guirigall futbolístic i permet obtenir major quota mediàtica en altres esports i protagonistes, sovint eclipsats per debats reiteratius i insubstancials, com el de la Pilota d'Or. L'NBA és un dels que se'n beneficia, si bé en el seu cas disposa d'un altaveu continuat a casa nostra, per la presència de tres catalans en la competició (Pau i Marc Gasol, i Ricky). I aquests dies ha estat més magnificat per la possibilitat de traspàs de Pau a Cleveland. Però, més enllà del partit a partit dels nostres i de tres highlights del dia, no arriba gaire res més al públic, el que no té devoció per la lliga nord-americana. Ni sap com van els Nuggets ni tampoc els Wizards, per posar a la babalà un parell d'exemples. Ni el preocupa.
L'altre dia, un amic meu aficionat a l'esport i consumista ocasional de partits de bàsquet, em va etzibar un comentari que em va fer ballar el cap: “Has vist l'esmaixada de LeBron? Com salta aquest paio.” No sabia ni si era una jugada decisiva, ni quants punts havia fet King James. Ni tan sols el resultat del partit. L'única cosa que va retenir va ser la plasticitat d'una acció descontextualitzada. Espectacle per damunt de resultats i competició, un ordre de prioritats que als Estats Units és l'habitual, el desitjat. Com a mínim en la fase regular. Però aquí no, si bé el mitjà audiovisual de torn tampoc fa cap esforç per donar a conèixer el resultat final d'un partit. Es conformen citant les xifres del jugador català i oferint alguna imatge arribada d'agència. El modus operandi està tan interioritzat per a tothom que, des de la lesió de Marc, els Grizzlies han desaparegut. Ningú en parla ni s'interessa pel que els està passant. Puc entendre que la dispersió de duels, radicalment oposat al sistema europeu, dificulti el seguiment diari d'una lliga que entra pels ulls, que resta transcendència a una derrota i que premia, en excessives ocasions, l'individu per damunt de la feina col·lectiva.
Només sota aquest context es pot entendre el renom de Rudy Gay en la competició. Cadascú té les seves fílies i fòbies, però està vist i demostrat el paper nociu de l'aler en els entramats col·lectius. Ho saben els Grizzlies –des que va marxar a Toronto, van millorar tant que van arribar fins a la final de l'oest, el curs passat– i ara ho han descobert els mateixos Raptors. Des del seu adéu, els de Toronto han passat de 6-12 a un 16-16. O sigui, un 10-4, sense ell, amb més jugadors sentint-se partícips de la tasca col·lectiva i més harmonia al grup. Els Kings, que ja estaven fent una temporada paupèrrima, no han millorat gens ni mica: acreditaven un 6-14 quan va arribar, i amb ell, la tònica és la mateixa (4-8 i 10-22 general). Pel que fa a les xifres, els números de Gay en les dues franquícies són quasi calcats: 19,4 punts, 7,4 rebots i 2,2 assistències en 18 partits als Raptors; i 19,5, 5,2 i 2,5 en 12 als Kings. Es tracta, doncs, d'un element que acabarà la trajectòria professional amb un full de serveis impressionant, però sense cap anell. Almenys com a primera espasa, per la seva falta de criteri a l'hora de seleccionar el tir o d'abusar de l'individualitat. Això sí, en les highlights hi apareix més d'un cop i, al cap i a la fi, és això el que més circula pel món.
El mèrit de l'NBA és que ha venut un producte global amb mestratge. Tothom en parla, tothom explica l'actuació estel·lar de LeBron o Durant, o un buzzer-beater, però pocs són els que n'han vist un partit sencer. I menys els que han fet un cop d'ull als standings per veure la classificació. La lliga en si, aquí no desferma passions. Sí que ho fa l'acció d'impacte o l'heroïcitat puntual. I són coses diferents.