Manuel Pellegrini arriba a la sala de premsa sentint-se agreujat per l'àrbitre del City-Barça i ho descarrega en calent. Res de nou als llibres d'història. Res que no passi sovint en el futbol, en l'esport i en la vida. Res que ens allunyi de pensar que el món està fet només de visions subjectives. Com la de Pellegrini veient fantasmes o com les d'alguns exagerats que han degradat el tècnic xilè a la baixesa moral de Mourinho. No fa gaire, Pellegrini era vist com l'antítesi del portuguès, sobretot en les formes, però el futbol és de memòria curta. I és una llàstima, perquè la memòria explica, per exemple, per què a Pellegrini li cal buscar excuses alienes a la derrota contra el Barça. En aquesta Champions, el tècnic xilè ha comès una errada injustificable en un professional d'alta qualificació en la indústria del futbol, dit a la manera de Ferran Soriano. En l'últim partit de la fase de grups, el City va visitar Munic amb la primera plaça del grup encara en joc. Amb 2-3 després d'haver capgirat un 2-0, Pellegrini va fer canvis defensius que després va explicar: “Quedava poc i era difícil fer dos gols més. He preferit assegurar la victòria.” Al xilè se li deuria glaçar la sang quan li van dir que n'hauria tingut prou amb un altre per ser primer de grup (a Manchester el Bayern havia guanyat 1-3) i va mirar d'arreglar-ho dient que tant era ser primer com segon, però la taca negra ja havia caigut. Com pot ser que un entrenador desconegui què es juga el seu equip? Com s'explica que el professional ignori el que l'aficionat sap només llegint la classificació? Pellegrini diu que Eriksson devia favors al Barça d'errors anteriors, però l'únic error passat que de debò va condicionar el partit de dimarts va ser el que ell havia comès dos mesos enrere a Munic, on el gol que el tècnic ni tan sols sabia que havien de fer hauria fet impossible l'aparellament amb el Barça. La resta de la història, la de sempre: tot ha estat, és i serà culpa de l'àrbitre.