Com que saben que el 1625 els indígenes es van vendre Manhattan per un grapat de vidres, ens han passat el mètode per l'escola de negocis i ens n'han fet una roda de molí que pot fer història.

La primera fase és l'anunci d'un impossible. Finals de novembre: es fa públic que convé un estadi nou que podria construir-se en uns terrenys per als quals no s'ha parlat amb el propietari (com que som rucs, no sabem que els afers immobiliaris, de soroll, no en volen gaire).

La segona fase, en paral·lel, és la fase empàtica: davant de la disjuntiva d'un Camp Nou nou fora del Camp Nou o d'un nou Camp Nou on quedaria el vell, es confessa el dubte fins i tot en el sanedrí de la junta directiva. Guanyada la simpatia pel dolor emocional, s'imposa el seny de la gestió seriosa, que és la 3a fase ortodoxa: es declara que en els darrers 18 mesos, un equip de 18 persones competents han invertit 1.000.000 d'euros en el projecte que es presenta. És el 20 de gener –el dia de la roda de premsa prèvia a la dimissió presidencial– i es mostra una primera imatge de la remodelació de l'estadi (la il·lusió no ens deixa veure que els números del temps del plor no quadren). La quarta fase és immediata, el shock: s'anuncia que el projecte és més barat que l'anterior de coloraines del senyor Foster, perquè no cal vendre's patrimoni; a tot estirar, acceptar un cognom comercial en el nom de pila de l'estadi; i que entre el 4 i el 5 d'abril el soci ja ho decidirà amb la llibertat acostumada. Penúltima fase del manual, abans de la campanya pròpiament dita: es presenta el nou Camp Nou amb tota la lluminària –rodó com un tortell, com una xapa de refresc o com una roda de molí enfarinada– i l'advertiment, com de passada, que aquella maqueta maridada del màrqueting comercial i arquitectònic –tan blanca i verda com si l'asfalt fos cocaïna i els totxos, un fullam de marihuana– és el nou vidre de Manhattan.