Quan va passar l'huracà muniquès, la primera reacció de la culerada, en estat de xoc, va ser la d'estripar-ho tot. El pas dels dies i la lliga van matisar la coïssor. Tant, que al final, d'aquell pla renove pel qual clamaven els més calents amb el set a zero encara sagnant no en va quedar gairebé res. Coses del crèdit, gegantí, acumulat. Un crèdit que, tot i que ja feia temps que l'equip anava perdent petites coses pel camí, servia encara per pagar-ho tot, fins i tot aquell primer partit en què aquest Barça no va comparèixer, perquè, com aquell barber de peli dels Coen, el Barça mai no va ser-hi, en aquella semifinal.

Els jugadors van demanar disculpes, van prometre que no es repetiria, i l'equip ha seguit, dues baixes i una alta, i ha seguit arrossegant defectes que comencen a ser ja vells, i patint i suant cada cop més la cansalada, tot i que també guanyant, i fins i tot, episòdicament si més no, exhibint-se. Però també, de tant en tant, tornant a deixar-se anar, a desaparèixer. A estones, la majoria de vegades; a consciència, a fons, en alguns partits, amb resultats estrepitosos: aquella performance indolent contra l'Ajax perpetrada pels futbolistes que s'havien compromès a no tornar a caure en segons quins vicis. O aquest últim coitus interruptus de la pitjor espècie contra la Real Sociedad quan l'equip semblava ja embalat, amb Martino assumint tota la culpa com si, efectivament, els que hi van jugar no hi haguessin estat, com va semblar. Hem tornat a sentir que ni pot tornar a passar ni tornarà a passar, però comença a sonar a cantarella, i més quan tot és xauxa a les xarxes, on sí que hi són, els absents. I ara, el rum-rum que demanava pla renove ja és brogit rugent, senyal que el crèdit, si no esgotat, comença a agonitzar.

Mentrestant, en la bombolla, la junta insisteix a culpabilitzar els altres, del soci torracollons als periodistes torracollons i el fisc torracollons i el fiscal torracollons, de l'asfixiant gimcana extraesportiva en què es consumeix el club, sense recordar que si amb Guardiola no es parlava d'àrbitres era perquè llavors, amb l'equip acumulant títols, elogis i crèdit, es guanyava per molt perjudicials que fossin els arbitratges perquè al camp tot es feia bé; sense recordar una de les lliçons clau de The wire: que sovint el món l'expliquen molt millor els nyaps (propis) que les conspiracions (alienes), i sense recordar, tampoc, que mentre els jugadors primer omplien el calaix del crèdit i després l'anaven gastant, les cúpules, tant aquella del darrer Laporta abans com aquesta del dimissionari Rosell i el vigent Bartomeu, s'han estat repenjant en l'equip mentre anaven empastifant-ho tot. I de la mateixa manera que el crèdit es tradueix en marge de confiança i de maniobra, sempre hi haurà periodistes o fiscals o jutges o inspectors d'hisenda que, per escrúpol professional, afany de protagonisme o les intencions perverses que vostès vulguin, activin les antenes i comencin a sospitar i gratar i remenar la merda si és només descrèdit el que fa anys que s'acumula.