Aquesta col·lecció d'abusos i disbarats viscuts darrerament al Barça porta cap a una pregunta retòrica: On és el límit? N'hem viscut de l'alçada d'un campanar, però ningú entre els protagonistes troba prou motius per dimitir i convocar eleccions. A banda de perseverar en la mentida i el continu vodevil als jutjats, han infringit sense cap mania el codi ètic que ells mateixos van redactar just quan el club es troba imputat a l'Audiencia Nacional per primer cop a la vida. De propina, traient l'energia dels desesperats quan es veuen en situació límit, insisteixen tossuts a col·locar-nos el seu caríssim caprici, aquesta remodelació de l'estadi que causa feredat. Primer, perquè es tracta de 600 milions d'euros, una barbaritat, que ells despatxen com si fos xavalla. Després, per convocar, vulguis o no, el referèndum d'aprovació que, al pas que van, serà tot un plebiscit de suport o rebuig a la seva manera de dirigir el Barça.

I el convoquen, és clar, el dia que el cuer visitarà l'estadi, intentant guanyar la contesa encara que sigui amb el risc d'una baixíssima participació. Tot de pressa i corrents, amb una sabata i una espardenya, anunciant hipotètiques campanyes d'informació que no existiran perquè cap poder munta una consulta per perdre-la, només faltaria. Sembla que demanin al soci una qüestió de fe, que els faci confiança per aprovar aquest canvi substancial, aquesta metafòrica compra d'una immensa quantitat de quilos de mel on alguns estan disposats a sucar els dits tant com puguin, deixem-ho així de líric.

No han estat capaços en tres anys de mandat d'anticipar la preservació d'un equip fantàstic i ara volen que els renovin el suport, els tornin el crèdit perdut després de tantíssima relliscada que porten acumulada. En un altre país democràtic haurien d'haver plegat tots al darrere del seu cap, l'expresident que va emprar excuses per abandonar el càrrec un cop comprovada l'enganyifa, que va dir 57 quan ja en són gairebé 100 si comptem els diners dipositats a l'Audiencia Nacional. Se'ls ha de fer més confiança encara? D'aquell suport majoritari a les urnes no queda avui ni les miques, malgrat que encara els doni suport, còmplices d'interessos evidents, bona part d'aquells mitjans que generen corrents d'opinió en el barcelonisme perquè a la vora del poder s'hi està de conya. Tot molt similar, per cert, al procés polític que viu el país, on també es vol negar l'esperit i la veu al poble de mil barroeres maneres destinades a mantenir l'statu quo que els interessa. Tornant al cas del Barça, imaginen conxorxes, apel·len al victimisme, demonitzen socis i fan el que poden per mantenir-se com sigui al càrrec mentre no els tombin els mals resultats esportius, pedra filosofal d'aquest invent. Mentre l'equip guanyi, ells se senten segurs i protegits, res no els faltarà. Potser convindria que l'estadi, avui mateix, comencés a expressar el seu sentiment, el seu parer sobre la gran quantitat de novetats viscudes darrerament. Entre les quals, que no garanteixin ja ni el preu dels abonaments per preparar el terreny per a una pujada mentre demostren, un cop més, nul·la sensibilitat a l'hora de preservar els interessos de la massa social.