Puyol va fer dimarts l'anunci més greu de la seva carrera: el de l'adéu al Barça. Poc més de minut i mig, hi va dedicar, i no se n'ha deixat de parlar encara. I el que queda, perquè Puyol, cada cop que obre la boca, dicta, sense que es noti, lliçons aprofitabilíssimes. Tant com les que dóna al camp i al vestidor. Ho va fer l'any passat, en una roda de premsa en què, després de mesos d'aguantar amb estoïcisme propi de Kung Fu, va fulminar sense ni aixecar la veu les tones d'insinuacions i maledicències escopides d'ençà la seva decisió d'operar-se abans de fi de curs. I ho va tornar a fer dimarts, minut i mig.

Puyol compareixia 24 hores després que Piqué, deixeble destacat, ho hagués fet en un teatre per parlar, molt més de minut i mig, de la relació amb la premsa i de quasi tot amb el periodista Joan Maria Pou. Com és habitual, Piqué havia deixat unes quantes perles, perquè és un futbolista especialment hàbil a l'hora de bregar amb la premsa. Ho va admetre ell mateix: no pot evitar-ho tot i que arrenqui proposant-se eludir polèmiques. “A la segona pregunta m'escalfen el morro i començo a donar titulars.” I jo, com a periodista, agraït. Però amb Piqué, que quan parla sembla sobretot que parla una estrella, la sensació és que parla com juga: és molt bo, se sap molt bo i de vegades comença a agradar-se i patina. Això encara no ho ha après de Puyol, que quan parla sembla sobretot que parla un professional, i que tan prudent és sempre excepte a l'hora de trencar-se la cara al camp, perquè, parafrasejant allò tan manllevat de Xammar sobre ell i Catalunya, quan es tracta de competir pel Barça, Puyol no pren mai precaucions.

Sí, Piqué hauria de prendre nota del minut i mig. Perquè encara és a temps d'aprendre la lliçó, i perquè és de les últimes. I perquè la marxa de Puyol, més que un forat en la defensa, que ja hi era perquè fa anys que el capità cada cop ha jugat menys, obrirà un (altre) forat allà on el Barça més s'ha ressentit darrerament. Perquè ara que els eufemismes han saltat pels aires i cada cop queden menys culers capaços d'esmentar els fins ahir tan gallejats valors sense que els pugin els colors, tampoc s'albira relleu fàcil per al far ètic que també ha estat l'honorable Puyol, ell sí sempre modèlic.

Això sí, en tot cas l'eventual carència vindrà l'any vinent. Però, última lliçó del minut i mig, el que compta sobretot aquí i ara ni és especular amb el futur –el que no vol dir que no l'hagin de planificar els que cobren per fer-ho– ni estancar-se en el passat. Ni els jugadors, que no poden repenjar-se en el palmarès, ni els aficionats i els mitjans, que no haurien d'usar passats gloriosos per flagel·lar l'equip fins al punt de no valorar-ne les virtuts, que les té. La lliçó última és que el que compta són aquests tres mesos en què l'equip, per mèrits propis, es juga tres títols. Allò del proper partit, vaja. I ja xerrarem i ens acomiadarem quan estigui la feina feta.