Els caps del fut­bol mun­dial han deci­dit el mateix dia, que ja és deci­dir, que no es poden ense­nyar samar­re­tes amb mis­sat­ges de cap classe, ni per­so­nals ni reli­gi­o­sos ni polítics, però que les dones musul­ma­nes poden jugar els par­tits amb el vel posat. És cone­gut que jo he defen­sat sem­pre el dret de les dones musul­ma­nes a por­tar el vel, perquè crec que per a mol­tes d'elles no és un símbol d'opressió, sinó d'iden­ti­tat. Ho vaig apren­dre quan una em va expli­car que el vel feia que els musul­mans la salu­da­ren sem­pre amb un “as-salamu alaykum!” que, pos­si­ble­ment, sense vel no sabrien si fer. Que era, doncs, com una mena de senyal còmplice, per a enten­dre'ns. Que li resul­tava molt útil, a ella.

Des d'aquesta posició, entenc i defense sense reser­ves el dret de les dones musul­ma­nes, si ho volen elles lliu­re­ment i només en aquest cas, de dur el vel. No crec que fer una bata­lla d'això porte enlloc i em sem­bla, en con­seqüència, més fàcil accep­tar-ho que no crear un gran pro­blema. Irre­so­lu­ble en una soci­e­tat lliure com la nos­tra. Només en el cas que ho facen obli­ga­des pel marit o la família crec que tenim dret a inter­ve­nir-hi en con­tra per defen­sar-les.

Però no té gaire sen­tit, per això mateix, que el fut­bol pro­hi­bisca tots els mis­sat­ges i per­meta alhora aquest mis­satge evi­dent­ment religiós que és por­tar el vel. Això és d'una enorme incon­gruència. Que els juga­dors, les juga­do­res en aquest cas, exe­cu­ten ritu­als reli­gi­o­sos, per exem­ple, quan entren al camp, és nor­mal avui dia. A mi em pot agra­dar més o menys, però no hi tinc res a dir. Ara bé, dei­xar jugar amb el vel quan al mateix temps es pro­hi­bei­xen totes les altres for­mes d'expressió em sem­bla com a mínim des­a­for­tu­nat.