Fa patir
de Neymar
és que no té gaire temps
per adaptar-se
Dimecres vaig tastar en primera persona la immersió de realitat sociològica culer que implica veure un partit en directe al Camp Nou. El soci evoca sense cap filtre el primer pensament i és visceral en la seva anàlisi. L'època de dol del postguardiolisme serà dura. Encara són massa presents a la retina de l'abonat a l'estadi conceptes com la pressió alta, la fam desmesurada, el primer toc i la velocitat en la circulació. Tot aquell decàleg que la culerada havia memoritzat i interioritzat. Qualsevol versió actual dista molt d'allò que vam veure. I ha passat poc temps per fer un reset de la memòria blaugrana. Amb aquest referent tan proper fan falta cares noves i símbols potents per descobrir matisos diferents en un equip desgastat pel pas del temps i la borratxera d'èxits. La necessària renovació acabarà arribant. Segurament tard i veurem si de manera traumàtica o no. Però ara el més preocupant és que el jugador destinat a aportar aire nou, a sacsejar la dinàmica previsible de l'equip, a despertar l'admiració de l'estadi s'ha apagat. Neymar fa patir i està tastant també en primera persona la realitat del club. En les coses bones, però sobretot en la part autodestructiva històrica que forma part de l'ADN del Barça (la sonoritat dels xiulets comença a ser preocupant). Veure'l al camp genera un punt de tristesa. Un sentiment del tot allunyat de la imatge que hauria de projectar i que, de fet, segueix projectant quan juga amb la selecció del Brasil. Ho prova, ho intenta però el bloqueig mental l'acaba frustrant. I la seva frustració esdevé ira a la graderia. El pitjor de Neymar és que no té gaire temps per adaptar-se. Tothom ja el visualitza com l'element que ha d'aportar coses diferents a l'engranatge d'un equip massa lineal. Però lluny d'aixecar el cap i rebel·lar-se, Neymar continua capcot. Té predisposició per jugar a la banda –esquerra o dreta–, ha assumit el seu rol de segona espasa, però el més urgent és que deixi de patir i de fer patir.