Aprofitant el paisatge sísmic pel qual transita el Barça, hi ha tòpics que es despleguen amb completa impunitat de llarg a llarg de l'actualitat culer. Passa sempre: hi ha expressions, frases fetes, metàfores, que primer fan gràcia, i potser funcionen i tot, però que acaben esdevenint clixés repetits per pura desídia. Ara fa fortuna això de la pèrdua de gana de l'equip. Fa temps que sona, i és un espantall que està bé sacsejar, com feia Guardiola, per evitar l'estovament. Però amb l'equip instal·lat en una irregularitat vertiginosa puntuada per fites tan vergonyants com els xous contra la Real i el Valladolid, la falta de fam ha esdevingut inevitable en qualsevol conversa, timeline, tertúlia o diari. I no, no funciona. Compro l'erosió, concepte més ampli aplicable alhora a diverses dinàmiques d'equip i club que podrien haver desembocat en la situació actual. Però la pèrdua de gana, com a explicació totalitzadora, perdonin, però no.

Concreto. La hipòtesi diu que l'equip està saciat, tip de títols. De manera que descartem que serveixi per explicar el rendiment dels que han arribat després de l'última Champions. És a dir: Montoya, Bartra, Alba, Song, Cesc, Sergi Roberto, Alexis, Tello, Cuenca i Neymar. Hi ha tres més, Afellay, Adriano i Mascherano, que van aterrar a temps per guanyar l'orelluda a Wembley, però no atribuiria jo el seu nivell al saciament: els dos primers han estat abassegats per les lesions –i quasi inèdit, l'holandès–. I El Jefecito fa tres anys que juga fora del lloc on era considerat el millor del món després de Busquets. Per això se'l va fitxar, recordin. I dels que estan des de l'inici del cicle triomfal del Pep team, suposo que m'acceptaran excloure d'això de la falta d'apetit tant el secundari i solvent Pinto com Valdés, de qui diríem que aquest és el millor curs si no fos per alguns errors recents, i Puyol, un altre Mr.Cristall devastat per les lesions. Són ja setze futbolistes amb els quals l'empatx de títols no explica res.

Queden Piqué, Alves, Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro, Messi. Que, si dimitissin, serien els últims a plegar, per cert, perquè ja no hi són ni Laporta, ni Guardiola, ni Tito ni Rosell. Un nucli dur, doncs. Duríssim. I és possible que l'argument gàstric sí que serveixi per a alguns d'aquests, potser per als mateixos per qui sacsejava Guardiola l'espantall. Però, per a tots? Segur? Ho dic perquè, per exemple, el rendiment de Pedro és millor que els dos cursos anteriors. I perquè Xavi té 34 anys. I perquè ni Busi ni Iniesta, aviam si els troben relleus que els igualin ni que sigui en hores baixes, em semblen sospitosos, i menys quan sovint, com Xavi, reben la pilota i no tenen línies de passada perquè no hi ha companys prou a prop. I Messi? Sospitós el jugador més desequilibrant de l'equip i del món? Busquin-li relleu, a aquest, i que hi hagi sort. Ara, seguir insistint en què ha perdut la fam el futbolista més voraç del que hi ha notícia només indica o molta desídia o molt males intencions.