Hi va haver un temps en què a can Barça es feia un esforç per parlar del proper partit. Guardiola feia mans i mànigues enmig de la pluja d'elogis per convèncer la parròquia, entre la qual i, sobretot, és clar, els jugadors, que el proper partit era el més important i el proper rival, sempre un llop disfressat de xai. Sí, hi va haver un temps en què a can Barça es parlava sobretot de futbol, i això incloïa una atenció al proper rival que concloíem innecessària només un cop l'equip li havia passat per sobre. Ara, en canvi, arriba el dia del Valladolid o fins i tot d'una Real Sociedad tan ben plantada com l'actual i quan comencen les hòsties ningú no sap d'on vénen. Ara el rosari d'abrasives polèmiques, sovint del tot alienes al joc, que afloren setmana rere setmana enterboleixen i acaparen el debat i l'espai que, si més no en part, haurien d'ocupar l'interès i la preocupació pel proper partit. Els preliminars són sempre tan excitants com clau, i ara aquest club mancat de liti que passa de l'eufòria a la depressió com qui fa zàping sembla que els ha deixat de banda.

El súmmum d'aquesta dinàmica és que també regeixi quan el proper rival és, ni més ni menys, que el Madrid. I ha estat així. Ni l'últim partit, amb golejada i rècord de Messi, ni el proper, duel vitalíssim al Bernabéu, han impedit que durant la setmana s'hagi parlat, tant o més que de futbol, de llistes de possibles fitxatges, incloent-hi una de les presumptes velles peticions de Tata; del futur incert del mateix Martino i, fins i tot, de la boca enfarinada de Neymar, que es veu que va perdre una aposta i tal. A Madrid espera un equip arítmic i fulgurant que és capaç de treure petroli del desgavell defensiu habitual, però can Barça segueix enganxat a un còctel vintage i purament bipolar de victimisme, supèrbia, caïnisme, nostàlgia i autocompassió tremendista que ja voldria relligar qualsevol guionista de serials. Tot això no seria greu si entre la parròquia, que és la que es distreu amb els debats, no hi hagués els jugadors, però el Valladolid i la Real van acreditar que sí, que hi eren. De manera que el que faltava era Guardiola, que hi va haver un temps que estava tan preocupat perquè els parroquians de la plantilla no es descompensessin, i ara va i en una conversa amb un directiu d'Audi –conversa, que entrevistes no dóna, recordin– es posa a exercir d'entorn, destí inevitable de qualsevol mite culer. Guardiola, que just quan és el Madrid el que espera a la cantonada, va i diu que va marxar perquè ja no podia motivar els jugadors, i ens torna a tornar al passat. També als jugadors, és clar. Mirin, si no, Iniesta, que mirant també pel retrovisor ja li ha replicat que, sense ell, els ja immotivables van guanyar la lliga dels 100 punts.

És clar que vés a saber. Igual el que volia en Pep, tan preclar i culer i oportú sempre, era tornar a motivar-los des de la distància, per si de cas, que el partit de demà és al Bernabéu i vitalíssim, i millor que surtin picats.