La commoció i els caçadors
El gener de l'any passat, ara fa catorze mesos, Valdés va comunicar al Barça la seva intenció de no renovar i va haver de suportar un atac i gol de retrets furibunds del qual jo, ara i aquí, amb Valdés trencat pel genoll i esdevingut heroi tràgic, no m'oblido. Aquells dies, a Valdés se li va dir de tot, i sobretot, i de totes les maneres possibles, traïdor i desagraït. I no li ho va dir l'afició. No el va xiular, la graderia. Va ser en els mitjans on es van detectar reaccions histèriques que ara potser fins i tot els que les van tenir són capaços d'adonar-se de com n'eren, d'exagerades. Es va dir i repetir que el Barça se l'havia de vendre a final del curs passat tant sí com no, perquè si no, si es quedava i espremia el contracte, seria una bomba de rellotgeria al vestidor. Però en tot l'any i escaig transcorregut, entre notables convulsions, des de llavors, cap dels innumerables tic-tacs que s'han encavalcat al club ha tingut de protagonista el porter, excepte el del compte enrere del seu comiat, que dimecres es va interrompre de cop quan Valdés es va trencar el genoll i va fer mutis de la manera més cruel i imprevista. Els seus plors van fer emmudir el Camp Nou i ens van commoure a tots com només ho poden fer les llàgrimes dels herois. Dels lacònics i esquerps, sobretot, que són la millor classe d'herois. Valdés es va acomiadar probablement per sempre de la gespa del Camp Nou vençut i en llitera, i va deixar en estat de xoc l'equip, el club, l'afició i la premsa filoculer, inclosa la que fa catorze mesos li va dir de tot. Així de capritxós és el futbol. I així de capritxosos són els que l'envolten.
La commoció per Valdés estaria bé aprofitar-la ara per reflexionar sobre l'oportunitat i el sentit de la cacera de l'any passat. I en general sobre el sentit i l'oportunitat de les caceres en què sovint muta el comentari futbolístic, tant el que es fa a les tavernes, també les digitals, com –sobretot, perquè aquí els caçadors cobren– el de les cavernes –moltes i de molts colors– dels que fan, o fem, l'opinió publicada. Caceres que se succeeixen amb cadència i crueltat impertorbables, perquè resulta més cridaner i sobretot més fàcil apuntar –i disparar, fins i tot!– que analitzar, fita que no és a l'abast de qualsevol tirador. La darrera, contra un altre porter, aquest del Madrid, que això del futbol ja veuen les voltes que fa: Diego López és ara qui està a la diana de molts que ja han decidit que és ell el problema dels blancs, entre els quals, uns quants dels que no fa tant el van impulsar després de llançar-se a la jugular de Casillas, heroi –inflamadament sentimental aquest, que hi ha classes– a qui ara, tan volàtils ells, ja troben a faltar. Una mica com aquí amb Valdés, vaja, però allà amb considerables dosis extres de nocturnitat i traïdoria, diria.
Sí, de la commoció estaria bé treure'n alguna reflexió. Facin-ho vostès, i portin-la a les tavernes, si ho troben pertinent, que els caçadors a sou no estan per aquestes subtileses.