Si haguéssim de fer cabal de l'emperador romà que va viure a Tarragona, el Barça no hauria de presentar batalla contra la sentència de la FIFA que el condemna a no fitxar ningú la propera temporada. Relata Suetoni a les Vides dels dotze cèsars, que August “afirmava que no s'havia d'emprendre mai un combat o una guerra, si no es veia clar que l'esperança del profit hagués d'ésser major que la por de les pèrdues”, i tenia raó, perquè el Futbol Club Barcelona només hi pot perdre bous i esquelles.

En tot cas, si vol entestar-se a reclamar que són les males arts dels competidors les que l'han abocat a fitxar nens de tan lluny per al planter, i la premsa neoliberal acòlita vol anar ficant la banya al capot madrileny amb la insinuació de la procedència de la denúncia anònima, potser millor que demà el soci voti que sí, que canviïn el nom del Camp Nou i que, de passada, també ens treguin de l'escut del seu Barça. La desfeta, diguin el que vulguin per tapar-se les vergonyes, no té remei. I la culpa és del soci, entès en el seu conjunt i lamentant profundament el patiment de l'excepció que no pot contravenir la regla. Va ser ell, qui va llençar el club al cant de sirena d'una gestió econòmica apartada de la idea que resumíem amb la frase feta del “Som més que un club”. Ara el món es demana si, al capdavall, el Barça no és res més que un súper. Ha arribat l'hora de fer tornar els aprenents de bruixot i cadells de l'economia al laboratori i al taller de les maquetes. Han demostrat que són tan poc savis com els vots que els cobrien com el confeti d'un casament per conveniència. No entenien el concepte d'essència i volen convertir el Futbol Club Barcelona en el folklore d'una immensa superfície comercial que aculli creuers i vols xàrter i emuli el circ que, a Roma, encongia amb els gladiadors el cervell dels ciutadans com l'encefalopatia espongiforme de les vaques boges.