Al límit

Quan escric aquest arti­cle els socis encara voten si volen o no un nou estadi. Els amics que hi ente­nen, del Barça i de les seues inte­ri­o­ri­tats, em diuen que no hi haurà sor­pre­ses, que votarà poca gent i que vota­ran que sí. Done per segura, doncs, la victòria de la junta. Per segura i per pírrica.

Pírrica perquè és una evidència que cada dia que passa les coses fan més mala pinta per a ells. Tan pit­jor que arribe a pen­sar que l'adéu-siau a la fran­cesa del pre­si­dent que els socis van votar no va ser tan emo­tiu i intuïtiu com alguns ens volien ven­dre ales­ho­res. Ens van dir que estava can­sat, que la família el pres­si­o­nava i que no aguan­tava més a segons qui. Però vist ara i amb tot el que sabem, sona a què tenia clar que les coses ana­ven a mal borràs i que va optar per apro­fi­tar l'opor­tu­ni­tat i apar­tar-se'n quan encara era a temps. La mala època, la mal­temp­sada, que la ges­ti­o­nen els altres, devia pen­sar.

Els com­panys peri­o­dis­tes d'esports sem­pre m'han expli­cat que en fut­bol l'única cosa que compta al final és si entra la pilota o no. La veri­tat és que no ho he aca­bat d'enten­dre mai, perquè a Núñez, per exem­ple, el soci el va aguan­tar durant anys i la pilota no entrava. Siga com siga, estic dis­po­sat a creure-m'ho de nou i ja accepte que aquesta junta pot­ser aguan­tarà fins que la pilota no entre i una mica més. Que seguirà posant en pràctica el seu des­fi­caci i inten­tant can­viar de soca-rel el club en una direcció que és, com a mínim i essent gene­ro­sos, peri­llosa. Però, dit tot això, ja sabem tots també que ho farà vivint sem­pre al límit, sense ale­gries i sabent que no serà recor­dada pre­ci­sa­ment per haver ges­ti­o­nat un dels capítols bri­llants de la història del Barça. Més aviat al con­trari.