Les derrotes contra el Valladolid i l'Estudiantes van fer que l'estat de nervis que anava aflorant al Bàsquet Manresa esclatés i s'endugués l'entrenador Borja Comenge i que el seu lloc l'ocupi ara un tècnic amb llarg recorregut i, sobretot, amb coneixement del terreny i de les seves peculiaritats. És Pere Romero, a qui vaig conèixer quan, amb poc més de vint anys, dirigia el Manresa en la màxima categoria femenina.

L'estat de nervis del club era la resposta a dos factors. El primer, esportiu. Perdre contra el Valladolid i l'Estudiantes planteja un escenari indesitjable. La Bruixa d'Or no depèn d'ell mateix per salvar-se i s'ho jugarà tot a la pista del Múrcia... o en gestes heroiques pròpies d'altres temps. L'altra pressió per canviar l'entrenador és que, un cop retocada la plantilla, un cop estirades les orelles dels jugadors –en tots dos casos, sense els resultats desitjats– el xup-xup, les protestes i els mocadors s'anaven redirigint des de la pista cap a la llotja. En aquest sentit, Borja Comenge ha estat un entrenador fusible.

No és nova la realitat econòmica del club, que fa anys que pugna per mantenir-se en l'elit amb el pressupost més baix dels que –més o menys, i amb penes i treballs– compleixen amb les seves obligacions econòmiques. Sí que és nou a Manresa decapitar tan aviat el model de treball d'un entrenador acabat d'arribar. Confiar i donar suport al màxim responsable tècnic ha estat una bona estratègia perquè un grup amb menys recursos que la competència –perquè menys diners vol dir en general menys talent– es mantingui cohesionat i pugui fer front als dèficits de qualitat amb esforç i intangibles.

Des de la temporada 1999/2000, el Manresa havia canviat només tres entrenadors a mitja campanya. El primer va ser el malaurat Manel Comas, el gener del 2000, i no es va evitar el descens a la LEB. El segon destituït va ser Xavi Garcia (gener del 2006) i amb el seu successor, Óscar Quintana, també es va baixar a la LEB. Malgrat això, el cantàbric va tenir la confiança per continuar com a tècnic en la categoria de plata, però va ser rellevat el desembre del 2006 per Jaume Ponsarnau. Aquesta és l'única substitució d'èxit, ja que el tècnic de Tàrrega sí que va aconseguir l'ascens. Va tenir més temps per treballar. Justament el que no tindrà Pere Romero.

La problemàtica de La Bruixa d'Or no pot derivar només de les dues últimes derrotes. En tot cas, existia d'abans, i hauria d'haver estat detectada i resolta abans. Ara, veient els exemples dels últims quinze anys, podria ser tard. Temps enrere, amb un entrenador nou venien jugadors nous. Avui no és possible, i menys en un club que ja s'havia gastat el que tenia i part del que no tenia en dos reforços, que ha de pagar l'entrenador destituït i que té una hipoteca –el salari més alt– a la banqueta perquè ja no és competitiu en l'ACB. El Manresa ha mantingut històricament un criteri que li ha donat personalitat i respecte. Aquesta vegada no ha estat així. D'aquí a set setmanes en sabrem el resultat. I cap on s'enfoquen el xup-xup, les protestes i els mocadors.