Tíjola és una petita localitat d'uns 3.500 habitants situada a un centenar de quilòmetres al nord d'Almeria. Un indret anònim i desconegut per al gran públic, excepte per als seguidors fidels de les competicions FEB. Allà, s'hi va construir un equip del no-res que, gràcies a la injecció de diners de Promobys BS Hotels, va tenir a tocar l'ascens a LEB Or el curs 2010/11. En el següent, ja amb la crisi masegant el sector públic i privat, va desaparèixer del mapa.

Es tracta d'un cas concret, però que reflecteix a la perfecció el panorama de negror absoluta en què ha caigut el bàsquet estatal. Els temps de bonança –en especial, en el sector de la construcció– van animar a invertir-hi i l'aparició de clubs nouvinguts, sense tradició, va desbordar la FEB, que es va treure de la màniga una nova categoria, LEB Bronze, per donar-hi sortida. I, és clar, per evitar perdre ingressos addicionals. La bogeria col·lectiva va arribar fins a tal punt que, el curs 2007/08, hi va haver 54 inscrits entre Or, Plata i Bronze. I quatre encara es van quedar fora de l'última categoria professional. Llavors, tothom estava enlluernat pel present, sense pensar ni un segon si el mecenatge com a principal –i única en molts casos– via econòmica podria tenir recorregut més enllà del curt termini. La majoria va apostar pel carpe diem, pensant a escalar categories com més aviat millor. En alguns casos –els exemples més notoris en la LEB Bronze 2008/09, eren el Cantàbria, el Huelva i el Sant Josep Girona–, buscant el retorn a l'elit, després de viure dolorosos capítols per no tenir liquiditat.

La fragilitat de tots aquests projectes ha quedat palesa amb el pas del temps. Dels setze equips que componien LEB Bronze el 2008/09 –l'últim dels dos cursos que es va jugar–, únicament tres continuen en l'actualitat en les categories FEB. La majoria han desaparegut, ofegats ja pels deutes després de perdre els seus patrocinadors o el suport institucional (el cas del Sant Josep); d'altres, continuen vius, però amb el sènior a les catacumbes, com l'ADT, ara jugant a segona catalana. El contrapunt és l'Oviedo, equip revelació a LEB Or aquest curs; l'Àvila, que ja acumula cinc cursos a Plata i el filial del Madrid, que milita a EBA per convicció.

Ara, la LEB Bronze no existeix i entre Or i Plata tan sols sumen 27 equips. I encara gràcies, ja que les pròrrogues concedides l'estiu passat per la federació espanyola estan a l'ordre del dia perquè, el dia fixat inicialment, al que no li falta l'aval, no té els diners per pagar la quota d'inscripció. Els mecenes no surten de sota les pedres i tampoc hi ajuda la falta d'al·licients competitius. Tan sols cal mirar enrere i veure com dels dos equips que es van guanyar a la pista el dret a jugar en la Lliga Endesa (Burgos i Alacant) cap ha pujat i el segon ha acabat enfonsat a EBA pels deutes contrets. I, els que van baixar (Ourense i Melilla) no es van moure de la categoria per evitar el ridícul d'una lliga raquítica, de dotze equips. I el mateix va passar amb el Palma, que econòmicament no va poder fer front als requisits per pujar tot i vèncer el play-off de Plata. Tot això va succeir el curs passat, i fa l'efecte que ningú es preocupa de girar la inèrcia. I ja som a l'abril. Ni els mateixos clubs, que han deixat en paper mullat l'intent de revolta de l'estiu passat, amb la creació d'una associació de clubs de LEB; ni la mateixa FEB, més interessada ara en la selecció espanyola absoluta i el mundial de l'estiu a Espanya, la seva gallina dels ous d'or, que en buscar mesures o posar facilitats com la reducció de les quotes a les seves competicions. Amb tothom mirant a un altre costat, el temps continua corrent i l'immobilisme demacra encara més la imatge de les lligues LEB.