Els gestos tenen valor quan no són previsibles i sorprenen per la seva espontaneïtat. Quan resulten creïbles per la forma i el fons. Quan qui els fa, ho fa amb generositat i convicció. Més enllà del futbolista, Carles Puyol és un referent dels gestos perquè és autèntic i poc artificiós. És un líder amb l'autoritat guanyada per l'exemple diari. El famós entorn modela la teva personalitat i no em sembla casual que Puyol sigui de poble. Perquè viure a poble no és garantia de res, però et determina per veure i afrontar la vida amb una mirada específica. Si Puyol no hagués jugat a futbol no sé què hauria fet. Però hauria estat espontani, creïble, generós, convincent i autèntic en allò que hagués triat. És un capità de poble i del poble. Va ser creïble quan es va treure la senyera i la va petonejar en el 2-6 al Bernabéu. Va ser generós quan va cedir a Abidal l'honor d'aixecar la lliga de campions de Wembley o quan va fer entrega a Ronaldinho del trofeu Gamper que el Barça acabava de guanyar contra el Milan del brasiler o quan va cridar Tito i el mateix Abidal per ser protagonistes en la lliga dels 100 punts. Va ser convincent quan va frustrar la ballaruga de Thiago i Dani Alves al camp del Rayo Vallecano en la celebració d'un gol. Va ser poc artificiós quan va agafar a Piqué l'encenedor que li havia llançat algú del públic del Bernabéu i el va obligar a seguir concentrat i jugant. Va ser generós amb els companys de les seccions anant sovint al Palau o a altres escenaris quan considerava que hi havia de ser. I ha resultat espontani, creïble, generós, convincent i autèntic a l'hora de deixar el futbol professional. La pèrdua de Puyol al vestidor va més enllà del lateral reconvertit en central de primera línia mundial. Es perd el líder dels gestos. Aquell que arriba, que traspassa l'àmbit esportiu. Algú li ha d'agafar el relleu per no descapitalitzar encara més un equip on ser de poble i del poble fa més falta que mai.