L'esport ens ha obsequiat aquest 2014 amb tres èxits que conviden a la reflexió. El Maccabi, en bàsquet; el Flensburg, en handbol, i l'Atlètic Barceloneta, en waterpolo, han quedat campions d'Europa quan no figuraven com a favorits i superant rivals amb pressupostos i potencial esportiu molt superior. Més enllà de la casualitat hi ha un eix vertebrador en les seves gestes. El primer paral·lelisme ja el trobem en el camí fins a la fase final. Tots tres hi van arribar amb patiment i un punt d'èpica. El Flensburg va jugar la final four gràcies a un gol de penal d'Eggert deu segons abans del final a la pista del Vardar macedoni. El Maccabi va guanyar el primer partit de la sèrie dels quarts a la pista del Milà remuntant 11 punts en contra en l'últim quart (76-65) i després d'una pròrroga. L'Atlètic Barceloneta estava classificat directament com a amfitrió, però va patir en la primera fase (5 victòries, 1 empat i 4 derrotes). Va passar com a tercer. Segon paral·lelisme. Fortalesa mental i capacitat de reacció. Tots tres van haver de remuntar tant en les semifinals com en la final. El Flensburg, amb tanda de penals i pròrroga contra el Barça i arribant a perdre de 5 la final contra el Kiel (3-8). El Maccabi sempre va anar a remolc: contra el CSKA de Moscou (cistella en l'últim segon de Tyrese Rice) i en bona part de la final contra el Madrid, amb pròrroga inclosa. L'Atlètic Barceloneta va començar perdent la semifinal contra el Primorje croat (1-3) i la final contra el Radnicki serbi (0-2). I tercer paral·lelisme: heroi veterà i mestratge a la banqueta. Mattias Svensson, Tyrese Rice i Albert Español van liderar els seus equips. Tots tres tenen molts minuts de rodatge, a banda de talent. Ljubomir Vranjes, David Blatt i Jesús Martín van fer un treball tècnic impecable. Però el millor que van fer és convèncer els seus jugadors que guanyar no és mai una casualitat sinó una causalitat. La victòria es programa, es controla, es lluita. Mai passa perquè sí.