No és l'únic que encara no ha donat senyals de vida oficials –ni La Bruixa d'Or, ni l'Estudiantes, ni el Fuenlabrada ni tampoc el Madrid han anunciat fitxatges i renovacions–, si bé el clima de preocupació al seu entorn i d'incredulitat arreu no para de créixer. Des del club, s'intenta transmetre calma, però es fa molt difícil de desxifrar el camí que ha pres el Baloncesto Sevilla, en mans ara del fons inversor nord-americà Jefferson Capital després de comprar el paquet majoritari a CaixaBank.

Pot semblar que hagin passat mesos des que el llavors anomenat Cajasol tornava de València rebut amb tots els honors després de caure en el tercer i decisiu partit dels quarts en el play-off. Però, tan sols han passat cinquanta dies. Una minúcia, per bé que ha estat temps suficient per desmuntar de dalt a baix l'equip possiblement més il·lusionant que ha tingut el club en els últims catorze anys. Objectivament, mirant resultats, el curs 2009/10 va ser millor, però aquest bloc entrenat per Aíto havia captivat tothom. Perquè era el més jove de la Lliga Endesa –fa dos anys, el club va viure una enorme retallada pressupostària i va haver de reafirmar l'aposta per joves – i pel dinamisme i vistositat del seu joc. Per fi semblava que l'entitat sevillana, experta en dilapidar pressupostos importants amb uns resultats més que discrets, havia trobat la fórmula per competir al més alt nivell adaptant-se, a més, a la nova realitat econòmica del club. Però els nous gestors, amb José Luis Galilea al davant, han anat esborrant elements del trencaclosques i han deixat en l'oblit les paraules farcides de bones intencions en la presentació del nou projecte, que tenia la “continuïtat” per bandera.

Que prescindís de Juan Llaneza –director esportiu els últims anys, va fitxar els talents que han emergit ara– es podia considerar fins a cert punt normal en el sentit que era el lloc que havia d'ocupar Galilea. Excloent el cas Satoransky –era una evidència que marxaria perquè havia acabat contracte i no havia volgut renovar abans–, Galilea va sorprendre tothom donant via lliure a la marxa d'Ocampo, que va firmar més tard de primer a Múrcia, i prescindint de Bamforth –excel·lent rendiment el curs passat i amb un contracte vigent molt baix per al curs 2014/15– i de Sastre, a qui no va dur ni al tempteig. Aquest seguit de decisions se li van girar en contra quan va encarar la renovació d'Aíto. El tècnic no va perdonar que ni tan sols se li hagués consultat i va deixar el projecte per anar a l'Herbalife. Aquesta falta de destresa negociadora o de projecte definit ha tingut dos passatges més en els últims dies. Primer, l'oferta adreçada tard i malament a Marcos Mata, reconeguda pel seu agent a Twitter, i que va arribar quan l'aler argentí ja tenia coll avall un acord amb un equip brasiler (Franca). I, després, les anades i vingudes per trobar un tècnic. Se n'han vinculat molts –des de Pedro Martínez fins a Zan Tabak i Sito Alonso–, però no en concreta cap. I la falta de passos ferms també li pot passar factura si es vol fer valer a l'hora de convèncer els clubs que li cedeixin jugadors. El que amb Aíto a la banqueta potser ja estaria fet –rebre un altre curs la cessió de Willy Hernangómez per part del Madrid o la de Marc Garcia, del Barça– ara no és gens clar. Hi ha molta competència, clubs que sí que tenen projectes ben teixits, amb cara i ulls.

El mercat es mou aquest estiu a velocitat de tortuga, però si no s'espavila, el Sevilla pot fer, de cop, tres passos enrere. Encara que Radicevic, Balvin, Burjanadze i, sobretot, Porzingis continuïn en la plantilla.