Del 25 de juliol al 9 d'agost aquest diari va publicar una sèrie de reportatges sota l'epígraf Generació 92 en els quals quinze esportistes nascuts l'any de la cita olímpica catalana reflexionen sobre els seus problemes, les perspectives de futur esportiu i personal que tenen i altres qüestions. Cadascun havia de contestar un test d'actualitat en què se'ls demanava la seva visió de Catalunya.

La pregunta “Catalunya és...?” era buscadament tan oberta que permetia interpretar-la en clau històrica, política, social, sentimental... I sense voluntat de fer-ne grans teories, sí que es pot dir que els joves esportistes de 21 i 22 anys, que viuen aquella fase decisiva per prosseguir professionalment en l'esport o anar redirigint les seves vides cap a un altre àmbit, no són gens ni mica aliens al moment que viu Catalunya. Al procés d'emancipació nacional, per dir-ho amb totes les lletres.

Dels quinze, sis van donar respostes en clau política o historicopolítica. Des del més tímid “una nació” –que vol dir el que vol dir però no vol dir cap altra cosa– a “una nació, ho tinc molt clar jo, sóc independentista” o directament “un estat”, “qui paga la festa”, “lliure, i vull que sigui independent” o “casa meva, més que no pas Espanya. La relació entre Catalunya i Espanya és una picabaralla constant, comprensible perquè nosaltres donem molts diners i ells només xuclen”.

Sis de quinze. No cal interpretar-los gaire per ubicar-los en el bloc sobiranista. Potser hi haurà qui tindrà la temptació de pensar que només són un 40%. Però dels nou restants, cinc respostes, tot i que no es poden interpretar de manera inequívoca en clau política, sí que deixen clar que no militen en l'espanyolisme: “La meva terra”, “el meu país” –dues vegades–, “un bon país” o “un país meravellós”. Dels altres quatre, “on visc i on vull viure de gran”, “el lloc on visc ara i on estic molt bé”, “casa meva” i “màgica, especial, privilegiada i única”, deduir-ne un posicionament no és viable.

La capacitat de mullar-se d'alguns dels protagonistes encara pren més valor si es té en compte que alguns reben ajudes i beques de les federacions espanyoles i d'organismes dependents del govern de l'Estat. El que també queda palès és que no hi ha cap esportista que identifiqui el seu pensament com a contrari al procés català. En canvi, les respostes al voltant del tema de la crisi sí que denotaven un pensament molt crític cap als “rics”, “els polítics”, “els de dalt”, “el govern”, “els poderosos” o “els d'amunt” i a la gestió que han fet d'aquests anys en què ells han passat d'adolescents a adults i han pres consciència de les seves possibilitats de futur.

I sí, és un mostra amb valor estadístic escàs, però sí que marca una tendència i permet afirmar el que ja se sospitava: l'esportista no és un alienígena. Coneix la realitat, pensa i la interpreta. Com a col·lectiu és heterogeni, com tots, però el seu pensament majoritari és que com ara no podem continuar ni un dia més.