No cal ser cap entès en temes jurídics per adonar-se que la submissió de l'esport a una doble judicatura –la general i l'específica de l'àmbit esportiu– és una qüestió que no ha quedat ben encaixada. L'exemple de l'exclusió del Múrcia de la LFP és paradigmàtic de com quan es forcen les legalitats apareixen les complexitats. El Múrcia deu un munt de diners i és reincident, i la LFP –que no deixa de ser una mena de club privat que organitza les lligues professionals perquè un dia la federació espanyola i el CSD li van transferir aquesta potestat– aplica el reglament, l'exclou i l'envia a segona B. Un reglament que és vigent, que no ha estat impugnat perquè contravingui cap llei de rang superior i que ja ha servit per expulsar altres clubs en casos precedents.

Però el Múrcia, per morós que sigui, té uns drets i els exercita. Recorre al TAD –la màxima instància de la jurisdicció esportiva espanyola– que, a diferència del que va fer amb la denegació de la inscripció del Bilbao en l'ACB–, estima que no ha de decretar cap mesura cautelar i manté l'exclusió del Múrcia. Per la similitud dels dos casos i la seva proximitat en el temps, la disparitat en les resolucions és rellevant. És a dir, que el Múrcia, a ulls del TAD, no té salvació possible.

Però el Múrcia, deutor de milions d'euros, continua tenint uns drets. Se'n va al jutjat mercantil. Hi pot anar perquè és una societat anònima. I hi ha d'anar perquè, a més, va sortir de la llei concursal amb la condició de complir amb els pagaments pactats en el conveni amb els creditors (i no ho està fent).

Al jutjat mercantil, però, no li expliquis res d'esports ni li vagis amb presses. Mentre el TAD espera que li portin feina, els jutjats vessen, i més en aquests temps. L'expedient del Múrcia es veurà quan toqui. Però, és clar, el Múrcia és una societat anònima peculiar. Un empresari tanca una fàbrica de mitjons, els treballadors van a l'atur i al cap d'un mes l'empresa torna a obrir amb un altre nom i els mitjons tornen al mercat. Per a un club esportiu, recuperar la seva quota de mercat –la plaça– en el futbol professional no és tan senzill i, sobretot, pot no ser viable. I això –la plaça, l'actiu més important, el que per a la fàbrica és l'edifici– és el que el jutge decideix preservar amb la mesura cautelar.

El gran problema és que un criteri tan garantista com el que aplica el jutjat mercantil és una plantofada que desautoritza la normativa de la LFP pel que fa als requisits econòmics que han de complir els clubs i introdueix un important element de competència deslleial. Ara que ens havíem posat d'acord que amb morosos no s'ha de conviure, ve un jutge i obre la via –cas extrem, però perfectament viable– perquè d'aquí a un any la meitat dels equips juguin la lliga amb deutes milionaris emparats en una mesura cautelar. És segur que el jutge ha de protegir els drets dels que s'hi adrecen. No sé si és legal, però estic segur que és legítim que la LFP –que ja ha donat prou oportunitats al Múrcia– protegeixi abans l'interès comú i, sense atendre el jutge, mantingui el Múrcia a segona B. Legalitat contra legitimitat. I en aquest debat estem, no només en el cas del Múrcia.