Un entrenador com Luis Enrique, intel·ligent i gat vell, sap que en això del futbol és millor no precipitar-se i no deixar-se embadalir pels cants de sirena. I encara menys si del que es tracta és d'entrenar el Barça. Perquè un dia estàs a tocar l'Olimp i l'altre l'entorn et desterra dels terrenys celestials. El viatge a Ítaca dels futbolistes és la lluita pels grans títols i també està ple de perills, però la diferència és que en el futbol de poc serveixen les experiències durant el llarg viatge d'una temporada si al final no s'arriba a la fita. És a dir, si no guanyes títols. Per això Luis Enrique va deixar anar dues sentències en la compareixença d'ahir per analitzar el partit d'avui contra el Llevant: que les lloances debiliten, i que no farà cap valoració de l'equip fins que arribi l'hora de fer-ho, que no serà altra que quan sabrà si té algun títol al sarró.

El tècnic del Barça se la sap llarga. I fa ben fet. Si no, mirin la situació del Real Madrid. Un Dragon Khan digne del millor parc temàtic. Els d'Ancelotti guanyen la copa i la Champions, Florentino desmunta l'equip, el vestidor és una olla de grills i a la lliga no toquen peu amb bola, mai més ben dit. Crisi total! Però ahir el Depor va pagar els plats trencats i es va endur vuit gols de record de la visita de l'huracà blanc que s'havia anat gestant. Veurem quant tarden a tornar a posar Casillas a la diana, però de semblar que es jugaven la temporada a Riazor han passat a la fatxenderia de donar per fet que ho guanyaran tot. Ancelotti diu que no entén res, però no cal: Madrid és així, i no només l'equip de futbol.

Luis Enrique ha optat per la prudència, i benvinguda sigui. Recorda sempre que ell encara no ha guanyat res. I en clau de competició és veritat. Però no és cert que no hagi guanyat res. La batalla de les sensacions sí que l'ha conquerit. I tot i que ara mateix no es podrien distingir excessivament els quatre partits oficials disputats pel Barça dirigit per Luis Enrique dels mateixos de la temporada passada a càrrec de Tata Martino, no hi ha cap dubte que el nivell de confiança i convicció generada pel tècnic asturià arrelat a Catalunya és molt superior al de l'entrenador argentí. La idea que l'equip està molt més motivat, ha recuperat l'ambició, pressiona i, el més important, que Messi ha recuperat el to, ha arrelat fort entre els culers. I per molt professionals que siguin, les vibracions que transmet l'entorn incideixen en la bona marxa de l'equip.

Ara només falta rematar la victòria en el terreny de les percepcions. Cal arrodonir un partit vibrant, intens, d'espectacle, si és possible amb golejada. I el Llevant avui pot ser la víctima propícia, amb tota l'estima pels granota, perquè Mendilíbar està canviant el sistema de joc cap a propostes valentes però arriscades. Aconseguir aquest efecte no garanteix res. El mateix Llevant li va regalar a Martino una victòria de contundència sense precedents, amb un 7 a 0 en la primera jornada, i mirin com va acabar tot. Però el cop d'autoritat que suposaria per a l'equip de Luis Enrique refermaria una comunió amb l'afició culer que pot ser molt important per transmetre l'única sensació important: la de l'equip guanyador en el moment d'aixecar la copa.